Matt Haig, novel·lista: «La IA mai escriurà un poema perquè estigui trista»

Tot allò, explica, va passar anys abans d’encapsular els seus problemes de salut mental i tendències suïcides en ‘Raons per seguir vivint’ i convertir-se en supervendes de xifres marejadores –12 milions d’exemplars venuts i pujant– amb la seva feliç troballa d’una biblioteca infinita ubicada entre la vida i la mort, però l’aparició en la conversa dels seus paisans Richard Hawley i Pulp, pinacles del pop de Sheffield citats com a influència capital en els crèdits de la seva nova novel·la, el torna per un moment a aquells temps d’ansietat i fons del pou. «Se suposa que, si sento el que he de sentir, sé que estic més o menys bé, però, si la cançó no activa res, és que anem malament», detalla.

Una cosa semblant li ha deu passar amb ‘Something changed’ i ‘Coles Corner’, cançons que ‘sonen’ en ‘El tren de la mitjanit’ mentre un llibreter acabat de morir anomenat Wilbur puja i baixa a les parades de la seva pròpia vida. Malcolm X visita el comtat de Yorkshire i el fantasma del Nadal passat escup fum des d’una locomotora idèntica a la del Duke of Gloucester, la miniatura més preuada del nostre protagonista. «Si poguéssim veure la vida que hem viscut, ¿què hauríem fet diferent?», es pregunta Haig, per a qui aquest llibre no és tant una seqüela de ‘La biblioteca de la mitjanit’ com un «debat acalorat» entre els dos llibres.

En l’anterior, recorda, tot tenia a veure amb una noia suïcida que, després de treure’s la vida, descobreix una interminable successió de llibres que recull versions alternatives de la seva pròpia vida fetes de decisions no preses i camins rebutjats. «Parla d’acceptació, de pensar que no sempre s’ha de viure en aquest món de comparacions i desitjar la vida de l’altre, però em preocupava que el missatge resultés una mica passiu», reconeix. Per això en la ‘dickensiana’ i ‘frankcapresca’ ‘El tren de la mitjanit’ es fixa en els moments de canvi profund i les possibilitats, reals o no, de reiniciar tota una vida. «És esperançador i positiu entendre que, tot i que continuem sent sempre els mateixos, som versions diferents de nosaltres mateixos. Quan jo tenia idees suïcides era precisament perquè patia una depressió i pensava que aquests sentiments els tindria sempre. L’ansietat es va convertir en una cosa estàtica, permanent. No es movia. No avançava. I les històries són el contrari de la depressió, perquè la seva naturalesa és el canvi. Et canvien i et fan evolucionar», il·lustra.

Una visió aparentment més optimista que, segons l’autor, depèn en realitat de la disposició del lector. «És com el test de Rorschach i aquelles imatges amb tinta que et fan veure coses diferents: depenent de la teva edat i de la teva situació en la vida, veuràs el llibre ple d’esperança o de pessimisme», matisa.

Comercial o literari

Haig, que amb ‘La vida impossible’ ja va tornar a Eivissa per enfrontar-se al lloc on es va voler treure la vida, recupera aquí memòries d’infància i records familiars per desplaçar el focus al nord industrial d’Anglaterra. «Quan els novel·listes britànics parlen del passat, dels anys 60, gairebé tots pensen en Londres, però de la vida a Sheffield, amb els clubs de soul i la multiculturalitat, no se n’ha parlat», lamenta. Les picades d’ullet a Dickens, concedeix tot seguit, tampoc són casuals. «Existia abans que els llibres es dividissin en categories literàries i comercials», sospira, pensant tant en les crítiques que despatxen els seus llibres com a «literatura infantil per a adults» –això és, han encertat; és just el que pretenia: no fa falta patir una crisi nerviosa per creure que has vist un unicorn», ironitza– com en The Golden Bookshop, la llibreria que està a punt d’obrir a Brighton. «Els llibres estaran ordenats per temes, però el més important, i segurament una tonteria en termes econòmics i de negoci, és que hi haurà un pianet daurat ple de llibres de música», avança.

Una escomesa de militància analògica sota la qual, no ho maga, bull una preocupació real pels temps que corren i la hipertecnologització galopant. «Em preocupa el futur i m’obsessiona el fet que pensem en progrés i sempre ho fem en progrés tecnològic, mentre que com a éssers humans realment no hem avançat, no hem progressat gens», diu.

Notícies relacionades

Barcelona, la ciutat campiona del croissant

La inestabilitat del clima obliga a redissenyar els festivals

De fet, ‘El tren de la mitjanit’ va néixer en realitat com a novel·la distòpica sobre la intel·ligència artificial, idea que va rebutjar després d’un primer esborrany massa fred i, segurament, excessivament aterridor. «Soc pessimista sobre la IA», sentencia sense embuts. I precisament per això li genera enorme curiositat veure que els que van implantar i van desenvolupar la tecnologia són els mateixos que alerten dels seus incomptables perills. «Em recorden els missioners victorians que se’n van anar a l’Àfrica i van començar a espantar els indígenes amb l’infern perquè el que volien era que creguessin en Déu», reflexiona.

¿El seu consol? La IA serà perillosa, sí, però també profundament insensible. Menys és res. «És molt fàcil caure en el pessimisme ara mateix, però crec que en realitat la IA ens farà més humans. Res del que ha fet una IA m’ha emocionat. La IA mai escriurà un poema perquè està trista. En aquest sentit, tinc esperança».