¿Hi ha algú que vagi sol a un concert de Shakira?

Associem cada vegada més la música en directe al gran esdeveniment i a l’eufòria i la catarsi col·lectives. Aquests macroconcerts residència, com els de Shakira a Madrid i Céline Dion a París, són esdeveniments en què entren molts ingredients en joc a més de la música: la identificació amb l’artista com a model aspiracional, la participació en un culte, sentir que ets on s’ha de ser.

No és procedent posar-se les mans al cap: el pop sempre ha sigut una mica això (a més de moltes més coses). Però el quadro avui es desferma perquè les xarxes han multiplicat la penetració ambiental de la música en les nostres vides, la qual cosa, sumada a la narrativa celebrity, dona com a resultat tot aquest furor col·lectiu. Concerts que transmeten una idea d’efervescència vital, en què els assistents són feliços, se senten afortunats i potser sobreactuen una mica quan tanquen els ulls en mode extasiat o fan morrets als reels i als vídeos de TikTok. Situacions viscudes en companyia: parelles, amics, familiars, fins a tres generacions de vegades. L’actual augment de públic també té a veure a multiplicar cada entrada per quatre, cinc o més figures pròximes que pugen al carro.

Notícies relacionades

Barcelona, la ciutat campiona del croissant

La inestabilitat del clima obliga a redissenyar els festivals

En aquest punt, assistir només a un concert sembla un acte excèntric. A veure, sempre ha tingut una mica de tabú, d’inadaptats i nerds que no tenen amb qui compartir les coses boniques de la vida. Un estigma bastant tonto. Davant la pregunta "¿amb qui va anar a veure un concert l’última vegada?", únicament un 3,4% respon que va hi va anar sol (Anuari de la música 2026). I avui, anar sense companyia a un bolo, perquè l’artista t’agrada molt, però genera indiferència en el teu cercle, trenca amb la guionització aparatosa (i l’Excel de les promotores) que marca la música en viu com a fenomen. ¿Hi ha algú que vagi sol a algun d’aquests concerts de Shakira? M’encantaria conèixer-lo i entrevistar-lo.

I sí, la música té una dimensió social i tot plegat, però el primer vincle és personal i íntim. Tots els motius que hi ha al darrere de la compra d’una entrada (o més) són pertinents, però assistir a un concert pel teu compte, un acte poc comprès, pot reservar gratificacions diferents: la sensació mateixa de seguir el teu propi criteri contra els elements, la concentració més gran, la llibertat de moviment i potser establir el nexe durador amb un artista que d’una altra manera t’hauries perdut. I, amic meu, si no pots resistir-te a compartir-ho, TikTok i Instagram continuen sent-hi.