Shirin Neshat: "Les dones han guanyat la batalla del vel a l’Iran, ja no tenen por"

¿Com va arribar a l’òpera?

El director del Festival de Salzburg em va proposar estrenar Aida de Verdi. La vaig muntar el 2017 i s’ha vist a l’Òpera de París. És la quarta vegada que la porto a escena i està molt més afinada. Jo no havia vist gaires òperes però el meu món i el de l’òpera no estan tan allunyats. Com a videoartista i directora de cine treballo amb coreografies, imatges i música. L’òpera és similar. El significat de les paraules compta, però l’important és l’impacte emocional.

La història d’Aida i la seva guarden paral·lelisme.

Això també va influir a l’hora d’acceptar la proposta. Tracta d’una dona exiliada a Egipte, on s’enamora de Radamès, un general que liderarà la invasió de la seva terra, Etiòpia. Jo visc una situació similar perquè visc als EUA i pago impostos que han servit per atacar l’Iran, on viuen les meves germanes. Em va interessar aquesta òpera perquè capta com l’amor entre Radamès i Aida està marcat per coses externes que els superen: el poder de la monarquia i el fanatisme religiós.

A les seves fotos i films destaca sempre dones lluitadores.

La meva feina mai és al marge de la realitat sociopolítica però alhora reflecteix la naturalesa humana i com afecta la dona. M’interessa transmetre aquesta intimitat on es palpen els conflictes en l’aspecte existencial, però també aquestes increïbles forces de poder sobre les quals no tenen cap control i a les mans de les quals hi ha el seu destí.

¿Quina és la seva visió d’Aida ?

L’òpera de Verdi parla de l’abús de poder, del fanatisme religiós que provoca guerres i brutalitat. És una cosa a què estic acostumada perquè soc iraniana. El Govern religiós del meu país ha sigut atroç i abans vam tenir una monarquia també bastant problemàtica. La gent de l’Iran és víctima dels seus governants, viu oprimida sota el seu jou, i ara forces com Israel i els EUA ataquen el país.

¿Què és el més complicat de l’òpera?

El llenguatge operístic és complex. Quan vaig debutar en l’òpera el 2017 no volia que les meves imatges predominessin sobre la música i els cantants. Vam dissenyar una escenografia amb reminiscències dels temples i piràmides egipcis, una cosa supermoderna i minimalista però alhora antiga. Però el 2022, quan la vaig remuntar em vaig atrevir a fer més coses. Però no va ser fins al 2025 quan l’Òpera de París em va permetre refer-la i vaig introduir noves filmacions. La grotesca glorificació de la guerra que fa Verdi i la seva visió de dues nacions que mostra com a salvatges és problemàtica per a gent com jo que ve de països islàmics. Per això li he capgirat l’entrada triomfal de Radamès. Aprofito aquesta escena per mostrar imatges inquietants, brutals, que no agradaran a tothom. Dono més protagonisme al poble oprimit, els etíops, que a l’opressor. Aquesta dualitat és més present i així es fa més evident el desequilibri, la falta d’humanitat i la violència que genera la religió.

Els totalitarismes creixen a tot arreu: el món jueu, musulmà i cristià. ¿Quanta brutalitat es comet en nom de Déu?

Per això em fascina Aida. És universal on Verdi mostra com el poder religiós supera el polític.

La revolució de Khomeini el 1979 la va agafar estudiant a Los Angeles. Es va quedar als EUA a viure. ¿Quan va estar per última vegada a l’Iran?

El 1996. La meva mare va morir recentment i l’última vegada que la vaig veure va ser fa gairebé 10 anys, a Salzburg. Va venir per a l’estrena d’Aida. Visc a Nova York, fa anys que soc a l’exili però continuo parlant farsi i en contacte amb la meva cultura perquè el meu marit és iranià. Però el meu treball com a artista va molt més enllà de l’Iran: mostro dones que lluiten per un món més igualitari.

Es va solidaritzar amb Woman, live, freedom lema del moviment que va mobilitzar les dones després de la mort per la policia iraniana de Mahsa Amini el 2022 per portar malament el mocador. ¿Quina és la situació avui?

Ara a l’Iran només es posen el mocador o el vel les que volen. Les dones no tenen por. Pots veure noies amb minifaldilla, ensenyant el melic amb pírcings o algunes amb els cabells vermells. Les dones han guanyat aquesta batalla: van com volen. Ho veig quan parlo amb la meva família allà, i no només a Teheran, a tot el país és així. Llàstima que no van poder tombar el Govern, que continua assetjant i matant els que es manifesten als carrers. I ara amb la guerra tot ha empitjorat.

Compta amb grans intèrprets, entre ells Anna Netrebko i Anna Pirozzi com a Aida.

Tenim un gran repartiment, però de vegades els cantants necessiten que els orientin. En els assajos vaig sentir que una de les Aides actuava massa com una víctima. Li vaig explicar que les dones que provenen de països on les oprimeixen, com l’Iran, no són perdedores sinó lluitadores. En els meus treballs mai he mostrat una dona submisa a l’home. Poden patir molt dolor o patir qualsevol tipus de dificultat, però són fortes. Tant Aida com Amneris són personatges molt més complexos i tenen múltiples qualitats tot i que tradicionalment no s’han mostrat així.

Compari-les.

Amneris és plena d’odi, és gelosa, envejosa. Està enfadada però estima profundament Radamès, és melancòlica, una figura tràgica atrapada a la seva gàbia d’or. Aida està dividida entre l’amor al seu país i la seva gent que pateix, i el seu amor per Radamès. Aida no és feble.

¿Quina és la principal diferència entre dirigir un film i una òpera?

Els intèrprets han de cantar perfectament mentre actuen igual de bé. L’altre dia mirava Anna Netrebko. A ella, una vegada ha fet seu el personatge i el té interioritzat, no has de dir res perquè s’hi transforma. No soc la típica directora que dic als cantants com han de moure’s. El que m’importa és que transmetin un estat d’ànim, una emoció. Per a això, primer ho han de sentir. Com a fotògrafa sé que un simple gest o mirada ho diu tot. De vegades, menys és més.

No hi ha gaires artistes del Pròxim Orient a l’òpera.

I rebo molts pals per això. ¿Qui ha convidat aquesta artista visual iraniana a fer Aída?, han dit alguns. Faci el que faci sempre serà controvertit.

Notícies relacionades

El rècord d’El Pot Petit: 22 cançons per sobre del milió d’escoltes

Les 20 pel·lícules que no et pots perdre a Sitges 2026

¿Conquistarà el Liceu?

M’agradaria. Espanya ha sigut molt propalestina però m’han dit que també hi ha molt públic conservador i aquesta no és una Aida corrent. És una òpera contrària a la guerra. Els artistes tenim una responsabilitat. La nostra missió no és predicar, però sí provocar la gent per fer veure les coses d’una altra manera. Qualsevol forma d’art que em commou ressona amb l’època que visc.