Un lluminós balanç de vida

Si al disc The feminine divine (2023) Kevin Rowland va reduir el nucli dexys i va recórrer a abundants programacions, ara, a Love (on el grup torna a anomenar-se Dexys Midnight Runners), ha anat a la recerca d’una sonoritat més orgànica i frondosa, teixida de la mà d’un vell admirador en les tasques de producció, David Holmes, reconegut per les seves bandes sonores (per a cineastes com Steven Soderbergh). Hi ha un halo de calidesa que embolica les cançons, material en el qual Rowland se’ns posa emfàticament autobiogràfic.

Vistes a Filadèlfia

Així és des de l’arrencada amb My life in England, part 1 , on rememora, amb aquest deix vocal sentit, a un mil·límetre de l’histrionisme, la seva infància britànica en el si d’una família irlandesa, incloent un record a la cançó reivindicativa Kevin Barry (sobre un membre de l’IRA executat el 1920), amb la qual la seva mare li suggeria que mantingués distàncies prudencials ("Kevin, a Anglaterra aquesta cançó està prohibida"). El tema és, en realitat, un remake, perquè es va incloure en el best of del 2003, però aquesta versió és més esvelta i té més groove, en línia amb el que l’àlbum ens reserva: aquests vestigis del Philadelphia sound dels 70, protodiscotequer, apreciables tant en l’up-tempo de You’ve got the love com el recolliment sedós d’I want to be holding you next Christmas.

Notícies relacionades

Maria del Mar Bonet brilla a l’Olympia

Martiño Rivas interpretarà Daniel Sancho en una sèrie sobre el crim d’Edwin Arrieta

La filiació soul adopta accents britànics northern a Old love, on Rowland cavil·la sobre la seva edat, i s’expandeix amb cordes simfonitzants en la desencadenada I’ll always love you, situant l’amor al centre de la seva vida. L’única cançó aliena és Strange feelin’, de Tim Buckley, on vincula el sentiment romàntic al misteri. Rowland recrea allà, a la seva manera, la marea flotant embriagadora de la versió original, i s’encoratja com a cantant.

Sigui o no el seu últim àlbum, es respira aquí una aroma de balanç de vida, a través del qual es conjuren turbulències antigues (la relació amb el seu pare i la dificultat per expressar emocions a Once a man, twice a child), si bé Rowland mira al seu torn cap endavant: dedica als seus nets You’re alright, peça que va escriure en un moment de debilitat, quan estava hospitalitzat per una insuficiència renal. Pot ser que l’edat l’hagi entendrit, però no el priva de firmar un altre gran disc.