Cor ‘stone’ i memòria del rock’n’roll

Mentre la nau nodrissa dels Rolling Stones segueix a les cotxeres, Ron Wood ha sortit de gira i dissabte va oferir al Razzmatazz un bolo pràcticament històric: l’estrena en solitari a Barcelona (ciutat on té un pis i a la qual es va referir com la seva segona llar) d’un stone que és alguna cosa més que això (i no és que sigui poc), considerant el seu llarg i ric historial.

Pot ser que no tingui fusta de vocalista frontman, però li sobra carisma i és un excel·lent guitarrista. Al Razzmatazz, va començar pilotant ni més ni menys que It’s only rock’n’roll but I like it, la cançó manifest que el 1974 va ser la seva via d’accés als Stones. El primer bloc, en què va compartir el micro amb la corista Chanel Haynes (stone d’última hora), va portar relíquies molt celebrades: el funk granulat de Hey negrita, més Stones, i la mística alliberadora de Flying, de l’altre grup de la seva vida, els Faces.

El seu espectre d’influències és ampli, i així es va moure del ritme jamaicà de Take it easy (cover de l’epé de l’any passat) al melodrama pop de The Shangri-Las, i d’aquí al blues de Jimmy Reed, en què va desenfundar l’harmònica. En aquest tram va entrar en escena, per quedar-s’hi, la irlandesa Imelda May, que va injectar el seu caràcter a les parts vocals. Una banda molt competent, amb operaris d’altura, com el bateria Andy Newmark.

Notícies relacionades

Spotify redobla la seva aposta per l’audiollibre i ofereix 350.000 títols en més de 180 mercats

Les Fires de Girona estrenen un espectacle amb 300 drons que sobrevolaran l'esplanada de la Copa

Potser Ron Wood ja era un stone abans de ser-ho formalment (i per això el van fitxar), tal com van donar a entendre temes com aquella balada tan sentida i connectada amb el rock’n’roll anomenada Mystifies, del seu primer disc individual, I’ve got my own album to do (1974). Podria haver inclòs en el concert més material d’aquells treballs, però va preferir obrir espais per al tribut a Ike & Tina Turner i Aretha Franklin. Es va agrair més aquell Country honk, versió roots de Honky tonk woman, en què es va afegir una violinista. I les invectives de guitarra que va clavar a Boogie disease i el solo de Can’t you hear me knocking, tema stone del 71, és a dir, de l’etapa de Mick Taylor, al qual Wood va posar la seva empremta.

Però Wood va voler que, en el tram final, hi hagués alguns trofeus de Faces, el grup que al seu dia el va unir a Rod Stewart. Memòria sentimental remoguda al gust en Ooh la i en el rock’n’roll bregós de Stay with me, un tema que no és el que sembla: "Et pagaré un taxi de tornada a casa i pots posar-te la meva millor colònia, però no estiguis per aquí quan em llevi al matí, reina", diu la lletra. Així les gastaven els rockers el 1971, tot i que Wood va tenir el detall de capgirar la cançó i deixar que fossin elles, Chanel i Imelda, les que la cantessin. Els temps canvien.