El Lleó d’Or premia El-Toukhy i reivindica la resiliència femenina

Llavors encara no se sabia que bona part de les obres dirigides per homes presentades a concurs en el certamen al llarg dels dies següents resultarien ser una mediocritat, però sí que va quedar clara l’empipada que van provocar aquelles paraules en l’actriu i cineasta Maggie Gyllenhaal, que aquest any ha exercit la presidència del jurat i que en aquell moment estava just al costat de Barbera: la mirada que li va clavar va ser de les que maten.

El segon llargmetratge de la danesa May el-Toukhi, Woman unknown, va guanyar ahir el Lleó d’Or, i resulta temptador sospitar que la seva elecció per part de Gyllenhaal i la resta de jutges té una mica de revenja contra aquestes declaracions i contra els criteris de selecció de la Mostra. No obstant, és important aclarir que es tracta d’una pel·lícula magnífica i, alhora, un retrat demolidor de les ferides que l’ocupació nazi va deixar en Dinamarca i una mirada sobriament desolada als sacrificis i renúncies que les dones han hagut de fer –i encara ara– per mantenir-se a la superfície. Tant considerar-la la millor de la competició d’aquest any com atorgar el premi a la interpretació femenina de la protagonista, Mathilde Arcel, són decisions irreprotxables.

De fet, la pràctica totalitat del palmarès oficial anunciat ahir a la nit és impecable. Per descomptat, no hi ha queixa assenyada possible per al Gran Premi del Jurat –segon guardó en importància–, atorgat a Un amor posible, de Lee Chang-dong, un director excepcionalment dotat per recórrer a narratives densament estructurades i psicologies complexes per convertir el que a simple vista poden semblar drames socials quotidians en veritables epopeies, i que en aquest nou treball contempla les tensions latents entre dues parelles pertanyents a estrats econòmics diferents per oferir una reflexió plena de malenconia sobre el trauma, la pèrdua de dignitat i els estralls causats pels abusos del capitalisme.

També resultaria inútil buscar-li peròs al Premi Especial del Jurat obtingut per Naza, el devastador documental de Yuval Abraham i Rachel Szor que detalla des de dins el funcionament del terrible aparell destructor amb què Israel opera a Gaza i que presenta un al·legat tan contingut i articulat com indignant contra aquest genocidi i les seves accions a tota la regió. Entesa com a treball periodístic o com a obra cinematogràfica, és una pel·lícula exemplar.

Magistral, Malkovich

Notícies relacionades

La Fundació Miró reivindica la dissenyadora Charlotte Perriand molt més enllà de la seva feina amb Le Corbusier i com a model de vida

La poeta canadenca Anne Carson guanya el premi Nobel de Literatura 2026

Del premi a la millor direcció atorgat a Ilya Khrzhanovsky per Dau se’n podria dir que era una elecció tan previsible que pràcticament se sabia abans de començar. El rus ha trigat dues dècades a completar la seva obra magna, i durant aquest temps ha arribat més lluny que gairebé qualsevol altre cineasta a través de decisions artístiques, logístiques i financeres pròpies d’un boig. El resultat és una obra tan monumental com íntima i tan política com personal sobre la història de Rússia i sobre un home brillant aixafat pel pes d’un règim totalitari, i que proposa tètrics paral·lelismes entre el passat que retrata i el nostre present.

I tan esperat des del primer dia del festival o fins i tot encara més era el premi a la interpretació masculina que Gyllenhaal i companyia han concedit a John Malkovich per l’enlluernadora feina que ofereix de Wild horse nine, de Martin McDonagh, en la pell d’un agent de la CIA que va sent consumit tant pel càncer com pel pes de les morts que carrega sobre la consciència. És, sens dubte, el personatge més ben trobat de l’actor nord-americà en aquest segle.