Homenatge a la Nova Cançó amb inventiva

Veus de diferents generacions, cap de la que va pilotar aquella Diada del 1976, ja bastant delmada, tot i que sí que hi va ser Josep Mas, Kitflus, amb els seus teclats. A la pantalla, imatges d’aquella mani tolerada per l’interregne. Va arrencar Max Codinach, gavina.mp3, invocant Ovidi Montllor en un Va com va de gest sever, tot actitud, sobre una base electrònica.

Va ser saludable assistir a aquesta classe de remenades a partitures poc menys que sacres (que els cantants van combinar amb composicions pròpies). N’hi va haver una altra de Montllor, Perquè vull, passada pel filtre de Pastora, en la veu de Dolo Beltrán, santboiana. L’adaptació més graciosa, i una mica provocadora, va ser la d’Ara que tinc vint anys, de Serrat, amb autotune, a càrrec de Mushkaa i la seva germana Greta. Tenir 20 anys sempre serà una cosa que val la pena proclamar.

Lluís Gavaldà es va inclinar, amb fi criteri, per Sonet, de Maria del Mar Bonet (i Hilario Camacho), en una versió molt suau, amb el piano de Joan-Pau Chaves. També Maria Hein va cantar la seva paisana mallorquina en un desfermat Alenar. David Carabén es va saltar una mica la norma i va cantar a les derives ideològiques, a través de Neil Hannon (The Divine Comedy), en la sarcàstica Una senyora progre d’una edat incerta. Hi va haver més invectives protestadores en l’assalt urbanita a El cargol ja no treu banya, per Naïm Smaili. I crits d’atenció cap a la llengua catalana, per Els Amics de les Arts, amb la seva sentida Cançó a Mahalta, de Llach.

Va ser interessant la invocació de Núria Feliu, que sempre es va sentir una mica menyspreada per la Nova Cançó. Va sonar la seva veu a Tot és gris, seguida del cant de Bonet a La Balanguera, agermanades així totes dues a la pantalla, més enllà dels grups ideològics. Sisa va ser citat, amb El setè cel, per la veu i l’acordió de Joan Garriga. I l’Altaveu va reservar per al final Ismael Serrano, que, a més de revisar Serrat (Paraules d’amor), va recuperar una cançó pròpia, Papá, cuéntame otra vez, que és alhora un homenatge i un retret generacional. El desengany i l’oblit dels ideals són materials que no perden vigència.

‘50 Diades’

Notícies relacionades

Barcelona, la ciutat campiona del croissant

La inestabilitat del clima obliga a redissenyar els festivals

Festival Altaveu de Sant Boi

(10/9/2026)