la mostra de Venècia

Crowe mostra la seva faceta de cantant en un documental

L’oscaritzat actor, que lamenta les crítiques i mofes que la seva passió per la música li ha fet guanyar, assegura que no és "esclau del públic".

L’australià ha invertit 15 anys en la cinta que inclou imatges de cinc dècades

Crowe mostra la seva faceta de cantant en un documental

Russell Crowe vol o va voler ser com Marlon Brando. Ho va confessar ell mateix el 1982 quan, a 18 anys i parapetat rere l’impossible sobrenom Russ Le Roq, va publicar l’himne rockabilly I Just Wanna Be Like Marlon Brando. Podria dir-se que va acabar complint els seus desitjos, atès que amb el temps va demostrar tenir una personalitat irascible i bel·licosa i es va especialitzar a donar vida a masculinitats sovint tràgiques i brutals, però això seria desviar-se del tema que ahir el va portar a la Mostra de Venècia: que Crowe va fer els seus primers passos artístics en el món de la música, que ha continuat tocant-ne i escrivint-ne mentre primer es convertia en una de les grans estrelles de Hollywood i després s’esforçava per retenir una part d’aquest estatus, i que ara ha dirigit i produït el documental titulat What love builds a més glòria d’ell mateix i de la seva faceta com a cantant i compositor d’una forma de blues rock que els còmics Trey Parker i Matt Stone, creadors de la sèrie South Park, van definir una vegada com "una barreja entre Jon Bon Jovi i l’Hepatitis B".

"La meva intenció va ser contestar a la pregunta que més m’han fet al llarg dels anys: ¿quina és la diferència entre ser músic i ser actor?", va explicar Crowe sobre la pel·lícula, que es va presentar fora de concurs. Va afirmar que ha passat 15 anys treballant-hi, que inclou imatges d’arxiu recopilades de més de cinc dècades. Apareix a 6 anys, quan va trepitjar un plató per primera vegada i va rebre la seva primera guitarra; a finals dels 80, quan la seva participació en un muntatge teatral de Grease i en un altre de The Rocky Horror Show li va descobrir la seva passió per la interpretació; en el seu moment àlgid a Hollywood, en què va aconseguir un Oscar per Gladiator (2001), i vociferant amb un micròfon enganxat a la boca sobre els escenaris, al capdavant d’una llista de bandes de noms estranyíssims en què l’últim lloc està ocupat per la seva formació actual, Indoor Garden Party. "La música em proporciona una experiència immediata i directa amb el meu públic", va explicar. "Ara bé, no en soc esclau".

En el transcurs de What love builds reflexiona sobre el seu comportament en públic. "Als australians ens agrada dir les coses com les veiem, i això no sempre és apreciat", va afirmar, i va lamentar les crítiques i mofes que la seva passió per la cançó li ha guanyat. Després de veure’l en una de les actuacions musicals destrossant sense pietat l’himne Romeo and Juliet, resulta inevitable estar d’acord amb aquestes.

Notícies relacionades

Brutalitat dictatorial

Les dues pel·lícules amb què el festival va acabar la presentació dels títols aspirants al Lleó d’Or coincideixen en la reflexió sobre els danys que causen en l’individu la repressió i la brutalitat exercides pels governs dictatorials, tot i que amb actituds diferents. Ambientada a l’Iran actual, A bit of light explica la història d’un doctor arrestat que ha perdut la llicència després d’atendre clandestinament diversos joves ferits en protestes ciutadanes contra el règim dels aiatol·làs. Per la seva banda, Regreso a Buenos Aires és el nou llargmetratge del xilè-italià Marco Bechis, que va patir en pròpia pell la dictadura militar argentina a 22 anys.

Temes:

Hollywood Música Buenos Aires

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, la ciutat campiona del croissant

La inestabilitat del clima obliga a redissenyar els festivals