Javier Bardem i Penélope Cruz surten airosos de ‘Búnker’

L’arquitecte i l’editora literària a qui Bardem i Cruz encarnen en la nova pel·lícula porten junts 17 anys, i dos fets sobtats causen que ella comenci a qüestionar-se el matrimoni: primer, ell rep la proposta de dissenyar un búnquer per a un milionari de moralitat qüestionable; segon, el seu veí decideix obrir il·legalment un forat al mur que connecta casa seva amb la d’ells per posar-hi una finestra. Des del principi queda prou clar que les dues construccions pretenen funcionar a tall de metàfores de la por de l’arquitecte a obrir-se als altres i la seva tendència a aïllar-se en el seu món de privilegi; i malgrat això, Zeller, aclamat dramaturg a més de cineasta –al seu dia guanyador de l’Oscar al millor guió adaptat gràcies a la seva primera pel·lícula, El pare (2020), basada en la seva pròpia obra teatral homònima–, s’entossudeix tant a remarcar el seu significat que, arribat el moment, obliga els seus protagonistes que ens ho expliquin repetides vegades amb les seves pròpies paraules.

"La pel·lícula es pregunta si estem disposats a connectar amb els altres o si, en canvi, deixarem que la por alimenti els nostres prejudicis, ens aïlli i ens faci criminalitzar i deshumanitzar els altres", va explicar ahir Bardem davant la premsa, i les seves paraules no són gaire diferents de les que són realment pronunciades en el transcurs de Búnker.

No és l’únic aspecte en què la pel·lícula es mostra dolorosament òbvia. Zeller mira de parlar de la por del futur, el perill mediambientales, les desigualtats socials, l’excés d’individualisme i l’empremta del patriarcat, i amb aquesta finalitat desdenya per complet la subtilesa en els diàlegs, en les dinàmiques dels personatges i fins i tot en els comptats recursos de la pel·lícula a l’humor. Tots els detalls argumentals existeixen exclusivament per complir una funció, i no es molesten a dissimular-la. Búnker, dit d’una altra manera, és una obra tan rígidament construïda a fi de subministrar significats que al final, diem, depèn per complet de la capacitat de Cruz i Bardem per elevar els seus personatges per sobre del disseny que Zeller ha fet d’ells i aconseguir que transmetin esclats de veritat.

Identitat cultural

Si Búnker peca de reiterativa i explícita, els principals problemes de l’altra de les pel·lícules aspirants al Lleó d’Or presentades avui són, en canvi, la seva opaci-tat i la seva vaguetat. Tercera pel·lícula com a director de l’actor Casey Affleck, Company combi- na elements del western crepuscular i la fantasia sobrenatural per oferir-nos una matrioixca de relats que proven de reflectir, segons ha explicat avui el mateix Affleck, "la importància de les històries que ens expliquem per forjar tant la identitat individual com la cultural".

Mentre estableix simetries entre les línies narratives que fa avançar en paral·lel, la pel·lícula deixa anar en el seu metratge un sumari d’assumptes –el dolor, la venjança, l’acceptació de les cartes que ens ha tocat jugar en la vida– que no arriben a ser tractats. Resulta seductora per la melancolia que transmet, tot i que alhora s’envolta d’una solemnitat i unes ínfules que no arriba a justificar.

Un perill anomenat Elon

"¿Com ha guanyat Elon Musk tant poder, i perquè l’hi hem permès?". És l’interrogant al voltant del qual orbita Musk, mastodòntic documental dirigit per l’oscaritzat Alex Gibney que confirma com de sociòpata, narcisista, megalòman i cruel és l’home més ric del món mentre explora tant el seu enorme impacte en la societat i la política actuals, la seva trajectòria empresarial i la seva tèrbola vida personal. En el transcurs dels seus 225 minuts, la pel·lícula compensa la negativa del magnat a deixar-se entrevistar amb la inclusió al llarg del metratge d’un avatar –generat amb intel·ligència artifical– que es dedica a reproduir declaracions pronunciades públicament per l’original. És una estratègia que resulta molt apropiada si es considera que, en repetides ocasions, Musk ha declarat tenir la teoria que la nostra realitat no és més que una simulació, o un videojoc existencial.

Notícies relacionades

Spotify redobla la seva aposta per l’audiollibre i ofereix 350.000 títols en més de 180 mercats

Les Fires de Girona estrenen un espectacle amb 300 drons que sobrevolaran l'esplanada de la Copa

Presentat en el certamen italià fora de concurs, el documental reconstrueix amb minuciós detall el vertiginós ascens fins a cotes estratosfèriques de riquesa i influència de l’home que somia colonitzar Mart. Mentre repassa les seves successives aventures empresarials per demostrar que el seu autèntic talent rau únicament en l’autopromoció, s’aventura fora de l’esfera professional per abordar l’obsessió de l’empresari per procrear, el seu menyspreu sistemàtic envers les mares dels seus fills, el seu consum de drogues i el que s’endevina com una infància traumàtica. En la segona meitat, Musk explora el gir pel qual el seu objecte d’estudi es va alinear amb l’extrema dreta, i va comprar per a Donald Trump les últimes eleccions a la presidència dels Estats Units a canvi d’un lloc en el Govern gràcies al qual ha sigut capaç de bloquejar totes les investigacions federals existents contra les seves companyies.

Pot ser que Musk no expliqui gran cosa que no s’hagi donat a conèixer ja en certa mesura, però presenta una enorme quantitat d’informació de manera increïblement persuasiva, i ens obliga a qüestionar-nos el que implica que un sol home concentri un poder pràcticament absolut en els àmbits militar, de les telecomunicacions, jurídic, comercial, financer i cultural. La resposta resulta aterridora.