Laura Poitras exposa a Venècia els "monstres" antimigratoris de l’ICE

Explica Laura Poitras que va decidir fer la seva nova pel·lícula després de veure a internet un vídeo de 10 segons en què una idíl·lica estampa hivernal composta d’arbres nevats apareixia juxtaposada amb el so dels crits: "¡Quedeu-vos a dins! ¡Tanqueu les portes! ¡Són aquí!". Davant d’aquestes imatges, recorda, l’aclamada cineasta va sentir que "els monstres eren invisibles, però les veus descrivien un horror molt real". They’re here, el documental de 25 minuts que Poitras va presentar ahir a la Mostra de Venècia fora de competició, apel·la a la retòrica del cinema de terror i distòpic per explorar la brutal ofensiva contra la immigració que va tenir lloc a Minneapolis (Minnesota) entre el desembre del 2025 i el març del 2026, quan agents del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units (ICE) van detenir desenes de milers d’immigrants indocumentats, i que va generar protestes a tot el territori dels Estats Units especialment després de les morts de Renée Good i Alex Pretti a mans dels agents de Donald Trump.

“Als mitjans de comunicació s’ha normalitzat que paramilitars emmascarats segrestin nens i executin civils innocents a plena llum del dia, i l’objectiu d’aquesta pel·lícula ha sigut desnormalitzar aquesta violència”, explica Poitras, guanyadora de l’Oscar el 2015 gràcies a ‘Citizenfour’ i del Lleó d’Or en aquest festival el 2022 per ‘La bellesa i el dolor’, i que ha codirigit la nova pel·lícula juntament amb Rachel Lauren Mueller. “Per això ens va semblar essencial fer que l’espectador experimentés terror fent servir les eines pròpies d’aquest gènere, perquè el que està passant als Estats Units és un malson: el país està sent atacat, i la democràcia es troba sota amenaça. Els esbirros del president Trump, afegeix, “es cobreixen el rostre per protegir la seva identitat i actuen com una força invasora, així que no vam haver de posar-hi gaire imaginació per fer-los semblar zombis o alienígenes”.

Al llarg del metratge de ‘They’re Here’ veiem els sicaris de l’ICE fent caure a terra manifestants ensangonats i confiscant passaports, detinguts emmanillats sent introduïts en avions a la vista dels turistes, i seqüències de caire bèl·lic en què apareixen vehicles blindats i periodistes amb màscares de gas en plena fugida. Per moments, la càmera tanca el pla per explicar històries de nens trets per la força a través de finestretes de cotxe destrossades i de veïns que s’amaguen als maleters dels cotxes per poder arribar a la feina sans i estalvis, i en altres passatges l’obre per mostrar la magnitud sorprenent de les activitats de l’organització. Paral·lelament, la pel·lícula recorre a imatges gravades per càmeres instal·lades en vehicles, visualitzacions de dades recopilades de manera col·laborativa i gravacions fetes a peu de carrer per reconstruir la xarxa de resistència organitzada pels ciutadans de Minneapolis contra la persecució. Mentrestant, aconsegueix generar nivells extraordinaris de tensió.

Resistència col·lectiva

Notícies relacionades

Les pintures del MNAC tornaran a Sixena entre el 19 d’octubre i el 5 de novembre

El poema preferit de Rosalía d’Anne Carson: «Saló», sobre la manicura

L’objectiu principal de They’re here, asseguren les seves directores, és mostrar com milers de ciutadans de Minneapolis van ser capaços d’influir en les seves circumstàncies. "L’esforç d’organització va ser descentralitzat i va ser completament orgànic, desenes de milers de veïns hi van participar", afirma Mueller. "El 80% dels agents es van veure obligats a abandonar la ciutat gràcies a aquesta feina de protesta", assenyala Poitras. "Ens va semblar fonamental mostrar com els voluntaris van ser capaços de generar una resistència col·lectiva i una interrupció constant i implacable dels esforços repressius".

Que la més destacable de les pel·lícules aspirants al Lleó d’Or presentada avui hagi resultat ser ‘Look Back’, de Hirokazu Koreeda, obliga a descriure la jornada competitiva com a clarament oblidable. Només uns mesos després de competir al festival de Canes amb la seva beneita reflexió sobre la intel·ligència artificial ‘Sheep in the Box’, el venerat cineasta japonès adapta un cèlebre manga creat per Tatsuki Fujimoto -ja convertit en pel·lícula fa dos anys- per parlar de la relació entre dues adolescents de caràcter molt diferent que decideixen perseguir juntes el seu somni de convertir-se en artistes de manga, i mentrestant adopta de manera intermitent tant les formes narratives del manga com les del seu parent cinematogràfic, l’anime. Tot i que el que s’ha dit fins ara convida a considerar la nova pel·lícula un complex exercici metatextual, en realitat és una cosa molt diferent i molt menys interessant: un melodrama inequívocament nyonyo sobre l’amistat, el poder sanador de l’art i el preu que crear-lo comporta, que dedica bona part del seu metratge a acumular trucs amb els quals enterneix l’espectador, preparant-lo per al moment en què comença a exigir la seva llàgrima.