La Mostra de Venècia reviu l’esperit de Bertolucci

Un home i una dona viuen al mateix apartament des de fa 15 anys, però no es troben mai i gairebé no són conscients de l’existència de l’altre. Sobre aquesta premissa tan simple i tan inquietant es construïa el guió en què treballava Bernardo Bertolucci quan es va morir l’any 2018. Ara aquesta idea inspira The echo chamber, la pel·lícula d’Andrea Pallaoro que representa la primera presència de Susan Sarandon en aquesta dècada en la competició d’un festival de cine de relleu i en què el repartiment també està integrat per Alicia Vikander i Luca Marinelli.

"Des del principi vaig entendre que la millor manera d’honorar l’essència del guió de Bertolucci era precisament mirar de filtrar-lo a través de la meva pròpia sensibilitat com a artista", va explicar ahir Pallaoro durant la Mostra de Venècia, on el nou llargmetratge –el primer del director italià que no està basat en un text propi–, competeix pel Lleó d’Or. "Com a resultat d’això, la pel·lícula m’ha permès abordar temes que em fascinen des de sempre, com per exemple la fina línia que separa la identitat de l’individu de la parella, la devoció de l’addicció i la dedicació de l’excés de control".

Una vegada acabat aquest procés d’adaptació, The echo chamber s’ha convertit en la història d’un productor musical fuetejat per dolors corporals crònics que s’enamora de la seva metge mentre desenvolupa una creixent dependència respecte els opiacis. A partir d’aquest plantejament, Pallaoro contempla dues persones que només semblen capaces de connectar mútuament a través del dolor, de manera que componen una relació en què l’amor arriba a ser indistingible del patiment, i per a això fa gala de la mateixa sensibilitat artística que l’ha convertit en una de les veus més estimulants del cine italià actual. La seva forma de narrar és extremadament pacient i subtil, confia en la capacitat de l’espectador per omplir els espais oberts deliberadament pel relat i aconsegueix l’impacte emocional sense haver de recórrer mai al sentimentalisme.

Dins la pell d’una cantant que evoca poderosament Marianne Faithfull, Sarandon ofereix el seu primer treball cinematogràfic rellevant des del 2019, quan va coprotagonitzar La decisió amb Kate Winslet. En la compareixença amb la premsa, l’actriu nord-americana ha recordat fins a quin punt la seva negativa a quedar-se callada respecte al genocidi de Gaza li ha perjudicat la carrera.

Notícies relacionades

Dudamel, entusiasta de l’Orfeó Català: "Els meus estimats", així ens anomena"

L’Orfeó Català o com cantar per amor a l’art en l’elit musical

Un drama demolidor

El fet que Un amor posible hagi arribat a la Mostra envoltada d’expectatives extraordinàries és una cosa perfectament comprensible si es té en compte que el director del film, Lee Chang-dong, és un dels millors cineastes que hi ha actualment. Ara feia vuit anys que no en sabíem res, i el seu llargmetratge anterior, Burning (2018), és un dels millors d’aquest segle. Segona de les aspirants al Lleó d’Or presentades ahir, la nova pel·lícula del coreà és un drama demolidor que tracta sobre dues parelles molt diferents l’una de l’altra que es veuen unides per la repressió d’una vaga de treballadors en una fàbrica metal·lúrgica. Es tracta d’una obra d’una complexitat i sofisticació excepcionals.