Aquell públic de noies tan inconsistent

Parlem de l’edatisme com la discriminació per edat, "envers una persona com a conseqüència de la seva edat", segons l’IEC, que va incorporar aquesta paraula el 2023, equivalent a l’ageism anglòfon. Això és perceptible en el món del pop, que, per la seva naturalesa, tendeix a viure en un estat de joventut perpètua, allà on els artistes granadets poden inspirar simpàtics adjectius com ara fòssil, senil, caspós, geriàtric o vellot.

Però el prejudici per edat, un dels pocs que sobreviuen sense ser tot just assenyalats, funciona en doble direcció. També en la conversa madura hi ha una mirada condescendent, si no burlesca i de palmària superioritat moral, per als fenòmens juvenils. S’acusa aquests artistes de ser marionetes de la indústria i fabricants d’èxits per usar i llençar. S’hi adrecen, per cert, acusacions contradictòries: copiar els èxits del passat i, alhora, ser uns perfectes ignorants de la història de la música. I el seu públic, se suposa, és aquell ramat d’ovelles babau i dòcil.

Tot s’agreuja una mica més quan l’audiència la constitueixen majoritàriament noies. En aquest sector hi ha novetats: elles ara es projecten massivament en figures femenines. Ho veiem aquests dies amb Aitana al Palau Sant Jordi. I amb Ariana Grande, Dua Lipa, Sabrina Carpenter, Olivia Rodrigo i Billie Eilish. Aquí, el públic femení és majoritari, però també ho és el de Harry Styles i Bruno Mars.

Les noies, les nenes fins i tot, avui són un actor central de la indústria musical, un generador de fenòmens culturals, i la paradoxa és que aquest cabal gegant de públic entusiasta és observat sovint amb cert distanciament i ganyotes de menyspreu, sense ser tractat seriosament. En realitat, aquest públic ja va ser l’avantguarda de la cultura pop en el seu suport a Elvis Presley, els Beatles o The Beach Boys. I no ens enganyem: en la música popular, els grans sotracs els solen fer els joves, no pas els artistes amb 40 anys de trajectòria, que poden continuar fent grans discos però que rarament faran saltar pels aires el tauler de joc.

Notícies relacionades

El rècord d’El Pot Petit: 22 cançons per sobre del milió d’escoltes

Les 20 pel·lícules que no et pots perdre a Sitges 2026

Paternalisme adult

Així estem al teatre del pop, bregant entre dos prejudicis, amb el biaix de gènere pel mig. Hi ha un adamisme que enalteix la joventut i que relega tot el que és anterior a la nostàlgia i la caducitat. I un paternalisme adult envers els fenòmens juvenils, en què elles són pintades com a criaturetes que passen el xarampió. I, enmig de l’encreuament de mirades, impertinents o espantades, la música continua.