La caixa de ressonància
Aquest públic de noies tan inconsistent
En la música, la joventut sol estigmatitzar allò que considera ‘carronya’, però l’edatisme també funciona en sentit contrari: contra els ídols i els públics joves, titllats de ximples i insubstancials. Més encara els fenòmens femenins, quan elles són un motor de la cultura pop des d’Elvis i els Beatles
Aitana durante el primero de los cuatro conciertos que ofrece en el Palau Sant Jordi de Barcelona /
Parlem d’edadisme per referir-nos a la discriminació per raó d’edat, «especialment de les persones grans o ancianes», segons la RAE, que va incorporar aquest mot el 2022 com a equivalent de l’anglès ‘ageism’. Això és perceptible en el món del pop, que, per la seva naturalesa, tendeix a viure en un estat de joventut perpètua, un terreny on els artistes més grans poden inspirar adjectius simpàtics com fòssil, senil, ranci, geriàtric o ‘carronya’.
Però el prejudici per raó d’edat, un dels pocs que encara perduren sense que gairebé ningú els assenyali, funciona en doble direcció. També en la conversa madura hi ha una mirada condescendent, quan no burlesca i de palmària superioritat moral, cap als fenòmens juvenils. S’acusa aquests artistes de ser titelles de la indústria i fabricants d’èxits d’un sol ús. Se’ls dirigeixen, per cert, acusacions contradictòries: ser uns copiosos dels assoliments del passat i, alhora, uns perfectes ignorants de la història de la música. I el seu públic, se suposa, és aquest beneit i dòcil ramat d’ovelles.
Tot s’agreuja una mica més quan l’audiència la constitueixen majoritàriament noies. En aquest sector hi ha novetats: elles ara es projecten massivament en figures femenines. Ho veiem aquests dies amb Aitana al Palau Sant Jordi. I amb Ariana Grande, Dua Lipa, Sabrina Carpenter, Olivia Rodrigo i Billie Eilish. Aquí, el públic femení és majoritari, però també ho és el de Harry Styles i Bruno Mars.
Notícies relacionadesLes noies, fins i tot les nenes, són avui un actor central de la indústria musical i un motor de fenòmens culturals. La paradoxa és que aquest immens cabal de públic entusiasta sovint és observat amb certa distància i gestos de menyspreu, sense que se’l prengui seriosament. En realitat, aquest públic ja va ser l’avantguarda de la cultura pop en el seu suport a Elvis Presley, els Beatles o The Beach Boys. I no ens enganyem: en la música popular, els grans terratrèmols els provoquen sobretot els joves, no els artistes amb 40 anys de trajectòria, que poden continuar fent grans discos, però que difícilment faran saltar pels aires el tauler de joc.
Així estem al teatre del pop, bregant entre dos prejudicis, per dalt i per sota, i amb el biaix de gènere pel mig. Hi ha un adamisme que enalteix la joventut i que relega tot l’anterior a la nostàlgia i la caducitat. I un paternalisme adult cap als fenòmens juvenils, on elles són pintades com criaturetes que han de passar el xarampió. I, enmig d’aquest encreuament de mirades, impertinents o espantades, la música continua.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
