Guia per farmejar aura, versió adulta

Elvis: envestides de pelvis

No per casualitat li deien Elvis the Pelvis als anys 50. Les envestides pelvianes, els cops de maluc, les cames que semblaven de goma i feia tremolar a voluntat van indignar la societat conservadora, que va interpretar aquests moviments com a metàfores sexuals. Ho eren, és clar, tot i que el cantant mantenia que simplement li sortien amb el ritme. Milions d’adolescents van interpretar el mateix, i van acabar bojos per Elvis. La seva alliberadora irrupció va coincidir amb el clímax de la primera edat d’or de la tele als Estats Units, aparell al qual va treure un rendiment extraordinari en la difusió del seu evangeli corporal. Se sol considerar (tot i que cada vegada menys) que l’Elvis dels 70 estava en declivi. Discos i sobretot filmacions d’actuacions ho desmenteixen. En aquella etapa va incorporar posicions d’atac, puntades de peu i moviments de braços inspirats en el seu estimat karate. Un cop més, una cosa mai vista.

Chuck Berry: ‘pas de l’ànec’

No va inventar el pas de l’ànec (el bluesman T-Bone Walker ja l’executava), però sí que el va popularitzar. En dues versions. L’una, avançant a la gatzoneta amb alternança dels dos peus. L’altra, sostenint l’avanç a la gatzoneta sobre un peu, mentre l’altre i la cama corresponent quedaven rígids enlaire o gairebé. En els dos casos, la guitarra que tocava com si disparés una metralleta quedava exposada amb tota l’esplendor al públic. Una acrobàcia petita però reeixida, que Angus Young va adaptar.

Pete Townshend: el ‘molí’

Amb una bomba atòmica a la bateria anomenada Keith Moon i un cantant, Roger Daltrey, viril com ell sol i gran filigraner del micro i el seu cable, el guitarrista Pete Townshend va haver d’esforçar-se per destacar a l’escenari amb The Who. I ho va aconseguir, i tant. El més icònic dels seus moviments és conegut com a molí de vent, consistent a atacar les cordes de la guitarra amb la mà dreta després d’haver girat el braç 360 graus amb molta força una vegada o més, en moments culminants. En efecte, feia mal i es feia sang. Però el públic bramava. El moviment va ser immortalitzat al pòster de The Who que portava el lema Maximum R&B. Townshend va idear el número a partir d’haver vist Keith Richards fent el molí de vent... com a escalfament per a un concert. ¿Què volia demostrar Richards fent aquesta astracanada a l’escenari. Townshend també va trencar més d’una guitarra, va saltar mentre tocava com no ho havia fet mai ningú i va escenificar el moment feedback amb braços i cames en forma de creu de Sant Andreu.

Dio: la ‘mà cornuda’

Hi ha disputes sobre la introducció d’aquest signe bastant universal, amb diferents significats, en el mètal, però s’acostuma a atribuir a Ronnie James Dio en la seva etapa com a cantant de Black Sabbath, en concret durant la gira de Heaven and hell (1980). Segons afirmava la seva àvia italiana, la mà cornuda espantava el mal d’ull. Un gest fantàstic per a un grup tenebrós. Avui dia és un senyal de companyonia, reconeixement i celebració entre tota la parròquia del mètal. Un dels disputadors és Genne Simons, de Kiss, a qui s’ha de reconèixer que la seva llengua tan llarga i punxeguda, objecte d’un munt de xafarderies fascinants, és un atribut que gairebé no té competència.

Michael Jackson: ‘moonwalk’

Entre el moonwalk, el robot i la mà a l’entrecuix, va ser un farmejador d’aura sense parió. De fet, tots els moviments, de ball i vitals, des de l’inici de la seva precoç carrera fins als desbaratats últims temps, el converteixen en un subjecte tan únic com Floquet de Neu. Va superar Elvis en tots els fronts de singularitat. Compte: utilitzar els seus passos i gestos pot conduir al més absolut dels ridículs.

La Madonna més estilitzada

Una altra farmajedora d’aura descomunal i de llarg recorregut. Triem el vídeo de Vogue perquè va fer sortir a la superfície una estilitzada escena de ball underground. Emparentada casualment en els seus moviments rígids i expressionistes amb David Bowie i Iggy Pop, que per a les portades de Heroes i The idiot, respectivament, es van inspirar en un fetitxe comú: Roquairol (1917), pintura d’Erich Hecke.

Marujita Díaz: ‘chiribitas’

Cantant de copla i cançons de tota la vida de ple dret, la trianera tenia un poder que la va propulsar com a estrella de cine, de revista i televisiva amb una vis còmica: les chiribitas circulars i supersòniques que feia amb els ulls. Mèdicament se’n diu nistagme. Sol ser incontrolat, però ella ho feia a voluntat.

Raphael: la ‘bombeta’

Odia que diguin que fa "escarafalls". El cas és que la seva exuberant gesticulació és d’origen noble, de chansonnier passat (de voltes) per la cançó espanyola. El seu gest més cèlebre el va encunyar, o almenys el va popularitzar, al festival de Benidorm de 1962. "Ha guanyat un noi que es passa la cançó desenroscant bombetes", va escriure el periodista musical José Ramón Pardo. El 1994, desenroscant bombetes en una actuació al teatre Apolo, es va electrocutar. Va caure a terra i es va aixecar al cap d’un instant com si fos un torero enardit per la visió de la seva pròpia sang. Ves quina bogeria.

Carrà: cops de cap

Ballarina fora de sèrie, va fer dels seus enèrgics moviments de cap, endavant i enrere, a un costat i a l’altre, pentinat bob o cabellera esbullada, una senya d’identitat. ¡Aquell coll podia estirar una arada! Tot i que per sort no ho va haver de fer. El headbanging propi de músics i fans del mètal, també conegut a Espanya com fer la destral o l’home destral, no li arriba ni a la sola de les sabates.

Notícies relacionades

Spotify redobla la seva aposta per l’audiollibre i ofereix 350.000 títols en més de 180 mercats

Les Fires de Girona estrenen un espectacle amb 300 drons que sobrevolaran l'esplanada de la Copa

Més ‘indie’, impossible

L’estil de rock alternatiu anomenat shoegaze deu el nom a una actitud escènica que d’entrada no és gaire atractiva: mirar-se les sabates. Per no equivocar-te de pedal mentre poses un soroll de mil dimonis. May Oliver, la baixista original de Los Planetas, va doblar l’aposta: no solament tocava amb el cap cot, sinó que també estava d’esquena al públic, se suposa que per timidesa. Més indie, impossible.