Aitana, a l’hora del gran salt

Si aquells xous d’estadi brindaven un recorregut a la seva trajectòria, aquests se centren en Cuarto Azul, l’àlbum que va llançar el maig del 2025 i en què exorcitza les seves penes i distraccions en clau de pop amb sintetitzadors, invocant la imatge del refugi familiar de la seva infància ("el meu espai d’estar bé", deia llavors a aquest diari). La quasi-residència al Sant Jordi de la cantant de Sant Climent de Llobregat representa una nova gesta, enquadrada al seu torn en l’actual augment de públic dels macroconcerts: fins aquest any, només U2 havia omplert quatre nits aquest local (el 2015), llindar que va igualar Rosalía l’abril passat i amb el qual empatarà també La Oreja de Van Gogh en la seva visita al novembre.

Arriba una Aitana reforçada com a figura pop en el corrent principal, més encara des del toc de gràcia de Superestrella, una cançó que no era més que el cinquè single de Cuarto Azul fins que el Mundial de futbol va precipitar un efecte en cadena: la FIFA la va incloure a la seva biblioteca de cançons, va passar a sonar al final de cada partit que va guanyar la selecció espanyola i, ja adoptada com a himne, Aitana la va cantar amb els jugadors a la festa de celebració del títol, a la plaça de Cibeles.

En poc temps s’ha convertit en el seu tema més difós a Spotify (299 milions d’escoltes) i l’ona expansiva ha creuat l’oceà: el 8 d’agost va escalar fins al número u de la llista Hot Latin Pop Songs de Billboard. Molt oportú, considerant l’imminent assalt als escenaris llatinoamericans, aquesta tardor, on Aitana eleva el llistó respecte a gires anteriors i afronta, per exemple, tres nits al Movistar Arena, de Buenos Aires, i tres més a l’Auditori Nacional de Ciutat de Mèxic.

De Nova York a París

La ruta la porta per primera vegada als Estats Units, amb actuacions en teatres de Nova York i Miami. I al gener i al febrer del 2027, Aitana actuarà a Lisboa (on ja es va presentar al Rock in Rio local el 2024) i debutarà a Milà, Londres (dues nits) i París, en escenaris per concretar. En un temps en què la música llatina i en castellà impacta a escala global a través de veus de països com Puerto Rico o Colòmbia, Aitana representa l’avançada espanyola al costat del canari Quevedo i el mallorquí Rels B, figures que ja gaudeixen de projecció a l’altre costat de l’Atlàntic (i deixant de banda Rosalía, que ja juga en una altra lliga).

A Superestrella, Aitana parla, de manera irònica i en primera persona, d’una escena de flirteig en una discoteca i del que representa embolicar-te amb una figura popular, al·ludint, sense dramatitzar, al soroll mediàtic i l’impacte dels focus que es generaran si la relació transcendeix. Firma la cançó ella mateixa en tàndem amb dos còmplices molt presents a Cuarto Azul, l’argentí Nico Cotton i la porto-riquenya Carolina Isabel Colón Juarbe, més coneguda com a Gale. Ell és un cotitzat guru de l’estudi, guanyador del Latin Grammy al Productor de l’Any el 2025 , còmplice de figures com Nathy Peluso, María Becerra o Nicki Nicole (i de Jorge Drexler en el seu duet amb l’argentí Conociendo Rusia). Ella té la seva pròpia carrera com a cantant (tres àlbums) i és coautora d’èxits d’artistes com Shakira (Puntería, la seva cita amb Cardi B), Christina Aguilera (Santo, amb Ozuna) i Ca7riel & Paco Amoroso (#tetas).

Ampliar col·laboradors ha sigut una de les claus de Cuarto Azul, després que Aitana assentés la seva logística, en discos anteriors, en el trio format amb els colombians Andrés Torres i Mauricio Rengifo (productors de Despacito, la bomba de Luis Fonsi amb Daddy Yankee el 2017). Tots dos són presents en l’últim àlbum, si bé Aitana es va referir al seu dia a la necessitat de prendre la iniciativa amb nous còmplices i assumint més pes com a compositora. Aquí, en la seva implicació creativa, ella posa un accent en les entrevistes, replicant les acusacions recurrents de ser una nina controlada per la indústria, que han ressonat des dels seus inicis a OT.

Notícies relacionades

¿Ja els han trucat del CIS?

A Contra Blues, 20 anys contra vent i marea

En aquest reality show, edició del 2017-2018 (amb 18 anys), va quedar segona, i el premi se’l va endur Amaia. És cert que Aitana va trigar un temps a definir el seu discurs musical: Espòiler, el seu precipitat primer àlbum (2019) ballava de manera intranscendent entre el pop, l’urbà i el llatí, i 11 razones (2020) s’abonava en un guitarreig dels 2000. El gir el va marcar Alpha (2023), amb electrònica i foscor clubber, sense abdicar de les llaminadures melòdiques.

I si aquest disc apuntava a la nocturnitat, Cuarto Azul es fortifica en la intimitat, amb més synth-pop que EDM, i més recolliment que aventura, tot i que no hi falten les tonades efervescents. Ella potencia la seva gràcia amb la cançó per ballar trista (6 de febrero) i pel baladisme, tan apreciat pel seu nucli originari de fans (Cuando hables con él, amb l’eco del primer amor), mentre deixa anar una reguera de picades d’ullet a relacions passades, per posar a treballar els aitanòlegs. Corona el repertori amb La chica perfecta, cançó protesta contra les exigències i pressions que assetgen la figura pública (a duo amb una que en sap, Alaska).