John Malkovich presenta a Venècia la seva candidatura a l’Oscar

En cas que John Malkovich tingui una agenda plena durant els pròxims sis mesos, potser hauria d’anar cancel·lant alguns compromisos. Un parell d’evidències permeten donar per fet que, gràcies a la pel·lícula que acaba de presentar a competició a la Mostra de Venècia, necessitarà bona part del seu temps per complir les responsabilitats com a nominat en la successió d’entregues de premis de Hollywood que culminaran al març amb la pròxima gala dels Oscars.

La primera és que Wild horse nine és el nou treball de Martin McDonagh, un director especialment dotat per aconseguir que els seus actors llueixin: cada un dels tres protagonistes de Tres anuncios en las afueras (2017) va ser nominat a emportar-se l’estatueta –tant Frances McDormand com Sam Rockwell van acabar guanyant–, i el mateix va passar amb cadascun dels quatre protagonistes d’Almas en pena en Inisherin (2022). La segona, i més rellevant, és que Malkovich ofereix una actuació absolutament incontestable en la pell del que, a més, és el seu primer personatge de relleu en una pel·lícula amb expectatives comercials en molt, molt temps.

Es tracta, és clar, d’una interpretació adornada amb no poques dosis d’amanerament, i això és comprensible tant perquè l’actor nord-americà mai ha actuat sense aquestes com perquè resulten del tot apropiades per a l’home que interpreta, un agent de la CIA que ha construït la seva vida a força de mentides, secrets i façanes. La pel·lícula ens el presenta a Santiago de Xile en els dies previs a l’alçament militar que donarà lloc a l’enderrocament i l’assassinat de Salvador Allende, i des del principi sabem de la seva participació en els preparatius del cop perquè ell mateix s’encarrega d’explicar-ho a qualsevol que se li creui mentre, acompanyat pel seu col·lega i únic amic –excel·lent Rockwell–, viatja a l’illa de Pasqua per complir un últim desig abans que el càncer el mati del tot. Mentrestant, això sí, l’home va sent consumit tant per la culpa que li generen les taques de sang a les mans –68 morts sobre la seva consciència– com per la pèrdua progressiva de la memòria i, per tant, de la identitat.

A aquestes altures ha quedat prou clar que la gran carta de Martin McDonagh com a director és la seva situació de privilegi per fer pel·lícules basades en guions de l’escriptor Martin McDonagh, un dels dramaturgs britànics més importants de les últimes dècades. I tot i que Wild horse nine extreu una expressivitat notable als paisatges de Rapa Nui, també reitera que fort que és el punt fort d’aquest autor: compondre llargs intercanvis de diàlegs plens d’essència filosòfica que insinuen abismes mentre exhibeixen bona punteria escopint un humor negríssim.

Per primera vegada en la carrera de McDonagh, això sí, Wild horse nine barreja aquest ingredient màgic amb un rotund rerefons polític, i parla sense embuts de la intervenció de l’espionatge nord-americà també en el cop d’Estat de Guatemala el 1954, a Bahía Cochinos i en l’assassinat de John F. Kennedy. "Sempre m’ha interessat la veritat sobre els actes terribles que la CIA ha comès pel món en els últims 60 o 70 anys", va explicar ahir el director. "És una cosa de la qual no s’ha parlat prou i que no hem qüestionat tant com hauríem de fer". Conscient que al veure la pel·lícula resulta temptador establir connexions també amb la recent intervenció dels EUA a Veneçuela, va afegir: "El més aterridor és que ara ja no senten la necessitat de mantenir les seves operacions secretes i encobertes".

Envergadura existencial

Notícies relacionades

Spotify redobla la seva aposta per l’audiollibre i ofereix 350.000 títols en més de 180 mercats

Les Fires de Girona estrenen un espectacle amb 300 drons que sobrevolaran l'esplanada de la Copa

Al llarg del seu metratge, Wild horse nine fa gala del mateix vidriol que filtra tota l’obra cinematogràfica de McDonagh, però connecta sobretot amb la seva opera prima, Amagats a Bruges (2008) –que contemplava la relació entre dos assassins a sou, i què són si no els agents de la CIA–, i amb la immediatament anterior, Almas en pena en Inisherin, retrat de dos amics que deixen de ser-ho de sobte. No obstant, es mostra gairebé per complet mancada de l’exhibicionisme autoconscient i els excessos de violència efectista de la primera, i exhibeix molta més envergadura existencial que la segona mentre reflexiona, des del més inconfusible fatalisme, sobre ni més ni menys que la indefensió de l’idealisme davant el sistema. Està clar que Malkovich no és l’únic que haurà de reorganitzar l’agenda.

Entre les pel·lícules a les quals Wild horse nine s’haurà d’enfrontar durant la temporada de premis de Hollywood, gairebé segur que no hi haurà l’altra aspirant al Lleó d’Or que va ser presentada ahir, Bucking fastard, malgrat estar protagonitzada per Kate i Rooney Mara –totes dues categoritzables com a estrelles– i dirigida pel mestre alemany Werner Herzog. Inspirada en el cas de les bessones britàniques Freda i Greta Chaplin, convertides en celebritats als anys 80 després de ser jutjades per assetjar l’home del qual totes dues estaven enamorades, Bucking fastard retrata dues germanes tan connectades entre elles que es mantenen juntes tot el temps, que vesteixen igual i fins i tot pensen i que parlen a l’uníson, i les sotmet a un periple episòdic i més aviat arbitrari que culmina a l’interior d’una muntanya, al costat d’una guineu.