Ho he fet el millor que he pogut

M’havia passat les setmanes prèvies a la nostra xerrada llegint la seva història, pàgines memorables en les quals l’honestedat, amb les seves llums i les seves ombres, els encerts i els errors de tota existència, també les extraordinàries, era el fil argumental, i estava, ho confesso, entregada al mite, que gairebé sempre eclipsa la persona. D’aquí ve la meva sorpresa quan el primer que va fer va ser disculpar-se.

"M’adono que hauria de parlar espanyol i que tots els nord-americans hauríem de parlar i ser bilingües, li demano disculpes", em va dir amb un to suau, dolç sense fregar l’embafament ni la condescendència, que ahir, al saber que havia mort, vaig sentir emocionada en la gravació que encara conservo, l’atresoro.

Vaig tornar a sentir la seva veu, aquesta vegada a través de la pantalla de l’ordinador, vaig poder veure l’expressió que acompanyava cada una de les seves frases, a mitjans d’octubre del 2021, poc abans que viatgés a Oviedo per recollir el premi Princesa d’Astúries de comunicació i humanitats que li havien concedit per ser el motor "d’una de les grans revolucions de la societat contemporània".

Un món més just

El feminisme que ella encarnava, pel qual en la dècada dels 60 es va llançar a la carretera per defensar els drets de les dones, no era una categoria, i tampoc una etiqueta. Aquella paraula, avui demonitzada pels que en desconeixen el veritable significat i miren de desqualificar-la col·locant-li l’adjectiu radical, "cosa que pertany o és relativa a l’arrel", sense saber que així l’engrandeixen, era, és, una manera de ser i d’estar al món, de lluitar per fer-ne un lloc més just, en el qual tots els éssers humans, amb independència de la seva raça, el seu gènere o la seva classe social, siguin iguals.

Notícies relacionades

Maria del Mar Bonet brilla a l’Olympia

Martiño Rivas interpretarà Daniel Sancho en una sèrie sobre el crim d’Edwin Arrieta

Uns quants dies abans que Steinem rebés el Princesa d’Astúries, la vaig veure de nou, però aquesta vegada en persona i gràcies a l’atzar que, amb la seva música, com tan encertadament va titular Paul Auster una de les seves novel·les, ens fa ballar al voltant d’un incert destí del qual només coneixem el final. Jo estava sopant amb dues amigues en un restaurant pròxim a l’hotel d’Oviedo en el qual tradicionalment s’allotgen els premiats, la nostra taula era a l’entrada, i de sobte va passar ella acompanyada per una altra dona. Abans que sortís, una de les meves amigues la va parar, "¡Gloria!", li va dir entusiasmada, aplaudint-la, ella es va aturar, ens va mirar i, agraïda, ens va dedicar un somriure que cap de les tres hem oblidat.

Al final de les paraules dirigides al doctor John Sharpe a Mi vida en el carretera, Steinem escriu: "Ho he fet el millor que he pogut". I jo, totes nosaltres, li donem les gràcies per això.