«Espanya s’ha radicalitzat molt, mira Ceuta, la Orriols, Vox...»

«Espanya s’ha radicalitzat moltíssim, mira a Ceuta ara, mira a (Sílvia) Orriols, mira a Vox. Tot el que es genera són discursos d’odi i culpar a l’altre de no fer una revisió del teu propi privilegi, de com tu gestiones. Això acabarà generant més odi, més violència, més dolor, fins i tot més mort», assegura en ser preguntat sobre l’assenyalament que va sofrir la comunitat islàmica a Espanya després dels atemptats que es recorden a Cronos.

Així, l’intèrpret gironí assenyala que, al seu judici, l’origen de la radicalització en localitats com Ripoll -d’on eren ciutadans els terroristes- exigeix «una revisió profunda sobre la integració».

«Si hi ha uns nois catalans que atempten parlant català entre ells contra altres catalans i un imant de Ripoll que és capaç de radicalitzar a aquests xavals, és que hi ha alguna cosa que hem fet malament entre tots, alguna cosa que ha fallat», afegeix.

Auquer, així mateix, reivindica la necessitat de fer autocrítica nou anys després dels atemptats, més enllà de la responsabilitat dels mateixos terroristes. «Si uns nois catalans acaben radicalitzant-se per un fill de puta, l’imam, hem de pensar quina responsabilitat hi tenim nosaltres, sobre què hem fallat», reflexiona l’actor.

Instrumentalització de desgràcies

Per part seva, el director Fernando González Molina es mostra caut en establir paral·lelismes amb la situació actual a Ceuta, per a després advertir sobre la instrumentalització d’aquesta mena d’episodis. «Són dos casos molt diferents, però sí que veig un mirall en com a vegades s’usen les desgràcies de les persones -siguin les que venen o siguin les que estan- amb afany polític», resol.

El llargmetratge arriba avui als cinemes per a recrear el dispositiu de seguretat i l’operació policial desplegada després dels atemptats. De fet, està basat en una recerca periodística de Nacho Carretero i Arturo Lezcano, en les 124 hores de la gestió del succés a través de les forces de seguretat i les institucions, recorrent l’emergència, les tensions polítiques i l’impacte en la convivència social.

El director de la cinta assegura que va abordar el film des de la responsabilitat d’acostar-se a un fet d’aquesta naturalesa refusant el sensacionalisme. «Tenint moltíssim compte de fugir del morbo i màxima responsabilitat respecte de les víctimes. No tenia sentit posar el focus aquí (en les víctimes), perquè hi havia poc relat més enllà de l’horror que havien passat», afegeix.

Així mateix, González Molina destaca el valor d’humanitzar els agents que van conformar la resposta. «Fugir tant de l’heroi d’acció, policia, americà, que no surt per a res en la pel·lícula, però també humanitzar-ho. Tens a persones normals, sí que són policies però mai s’han enfrontat a això, mai han disparat a ningú», ha precisat.

Integració totalment trencada

D’altra banda, i des de l’àmbit de la recerca, el periodista Nacho Carretero explica que el treball de camp es va concebre directament com la base del llargmetratge i, respecte a les conseqüències del 17-A en el teixit social, apunta que l’«harmonia» i «integració» que hi havia a Ripoll està «completament trencada» encara que la tensió amb el terrorisme gihadista no és com llavors.

Notícies relacionades

«Si el Louvre no es renova, haurà de tancar les portes»: un any després del robatori del segle, el seu president alerta del deteriorament del museu

Gabriel Ventura i la recerca mística que s'amaga rere el 'LUX' de Rosalía

«Aquesta tensió respecte del terrorisme gihadista no és tal o almenys no es percep així en la societat. En canvi hi ha una tensió migratòria que llavors, a pesar que va ser fa molt poc, no existia d’aquesta manera. I Ripoll és un bon exemple d’això. Ripoll era un poble on hi havia una harmonia, on hi havia una convivència i una integració raonablement bona de la comunitat magrebina que avui dia no existeix. Està completament trencada i s’han fet pujar partits extremistes que abans no tenien presència aquí», explica.

Lezcano, per part seva, incideix en el paper que pot tenir la pel·lícula com a eina per a rescatar la memòria dels atemptats dins del context polític del moment. «Un atemptat tan bestial va ser oblidat ràpidament per gran part de la societat, però sobretot per gran part dels mitjans de comunicació perquè un mes després va començar el procés i això va fer que molta part del ressò mediàtic i de la memòria quedés engolida per això», indica.