El Silvio Rodríguez més íntim

El fotollibre Silvio Rodríguez, diario de un trovador és un recorregut fotogràfic, narratiu i emocional per la dècada recent d’un dels cantautors més importants de la llengua espanyola. Agrupa els paisatges essencials que han marcat la seva obra: les gires internacionals, els recitals a Cuba, les trobades amb altres creadors i la vida en família. Des de San Antonio de los Baños, el poble que el va veure néixer, fins als grans escenaris del món, les meves fotografies entren en diàleg amb els textos del Silvio –alguns presos del seu diari personal– i creen un fèrtil diàleg artístic.

Aquesta edició d’autor exclusivament per a Espanya estarà disponible a partir del 3 de setembre a la llibreria Cálamo de Saragossa, a la llibreria Alberti de Madrid i durant els concerts de la gira, que va començar dimarts al Gran Teatre del Liceu. Silvio Rodríguez, diario de un trovador és un llibre imprescindible per a tots els amants de la música, la fotografia i la paraula. Un talismà per als qui saben que la poesia, l’amor i les utopies són armes carregades de futur.

La música sempre troba una escletxa per entrar en la teva vida i acabar sent una companya indispensable de tot el que somies, estimes i pateixes. Un record antic i dolç em transporta al París dels anys setanta i a les melodies d’aquell temps. Aleshores tenia 18 anys, havia deixat enrere la dictadura militar argentina per arribar a París, la pàtria dels que no en teníem una, no en tenia una, no disposava de visa i el meu francès era tan justet com el meu pressupost per subsistir.

Va ser a França on em vaig sentir llatinoamericà per primera vegada, on vaig descobrir la gran literatura de l’Amèrica Llatina i on vaig conèixer a joves del meu continent. Eric Genao va ser el primer amic llatinoamericà que vaig tenir a París. Ens vam conèixer al restaurant universitari Mabillon, on per encara no quatre francs es menjava un menú complet i ben equilibrat, i l’Eric em va fer descobrir la literatura dominicana i em va transmetre la idea que literatura i música eren les dues ales d’un mateix ocell.

"Daniel, abaixi la veu"

El 28 de febrer de 1978, a les meves petites golfes del sisè pis (sense ascensor ni bany) de l’avinguda de la Motte-Picquet, l’Eric em va regalar un casset amb les cançons del seu músic preferit. A la targeta J hi portava escrit amb lletra petita i polida els noms dels temes: Ojalá, La era está pariendo un corazón, Óleo de mujer con sombrero. L’àlbum es deia Al final de este viaje. El músic, Silvio Rodríguez. Jo escoltava el gran trobador cubà mentre somiava a convertir-me en un director de cine, un escriptor o un fotògraf. Un dels meus veïns de pis, el Won, un monjo budista, educat i estudiós, em sentia cantar el Silvio, i amb dos copets tímids a la paret, em deia: "Daniel, abaixi la veu, sisplau". Jo em disculpava i, al cap d’una estona, em deixava portar per la música i tornava a cantar.

Un dia, sortint de la meva habitació, em vaig trobar amb el Won. El meu veí em va mirar fixament, com si fes temps que preparava les seves paraules, va aixecar teatralment la mà esquerra, fent el típic gest de la victòria, i en un espanyol amb marcat accent va cantar: "Soy feliz, soy un hombre feliz".

En aquells temps de mancances i somnis, els temes del Silvio van ser un bàlsam i em van aportar una àncora d’afecte, poesia i amor.

Notícies relacionades

Focus aixeca el teló del seu 40è aniversari amb un nou rècord: 534.000 espectadors l’última temporada

El 40è aniversari de Focus porta una temporada teatral històrica: estrenes, grans retorns i més de 30 espectacles

Ni en els meus més agosarats somnis de joventut vaig imaginar que, amb gairebé mig segle de fotografia a les pupil·les, tindria la sort de fer un llibre, mà a mà, cor a cor, amb Silvio Rodríguez. El trobador no deixa de taral·lejar-me ben endins, molt fondament:

"Soy feliz, soy un hombre feliz".