Clooney: "Ens governa la gent menys qualificada"

A partir d’ara, gràcies a George Clooney, molta més gent a tot el món sabrà el que és la caquistocràcia. "És una paraula extraordinaria, s’utilitza per referir-se a un país governat per la gent menys qualificada, i crec que això és el que passa avui en el meu", va afirmar l’actor i director nord-americà a la Mostra de Venècia, on ahir va recollir un Lleó d’Or en honor a les seves més de quatre dècades de trajectòria professional. "¿On és la seva decència?", es va preguntar tot seguit amb referència al cap del Pentàgon, Pete Hegseth –que en les últimes hores ha utilitzat les xarxes socials per ridiculitzar les dones de l’Exèrcit canadenc–, i a tots aquests polítics per a qui "ser cruel és divertit". "El meu país ha travessat molts moments dolents", va recordar. "Soc prou vell per haver viscut el 1968, un any durant el qual els tancs van envoltar la capital del país i tant Martin Luther King com Robert Kennedy van ser assassinats. El que vivim ara és un altre d’aquells moments, però soc optimista, i sé que ho superarem".

El més cridaner del premi que Clooney rep avui és que el festival hagi esperat tant temps per donar-l’hi, considerant l’estreta connexió de l’intèrpret amb el certamen i amb la ciutat que l’allotja. "Estic enamorat de Venècia des de fa 30 anys, fins i tot em vaig casar aquí", va recordar amb referència al seu casament amb l’advocada Amal Alamuddin el 2014, i va fer broma: "Aquest va ser el meu moment més important a la ciutat, si no ho dic em ficaré en problemes".

L’efecte de la maduresa

Repassar les ficcions que ha anat presentant a la Mostra des de Bona nit i bona sort el 2005 fins a Jay Kelly el 2025 és una bona manera de comprovar l’efecte que la maduresa ha tingut sobre un intèrpret que al principi de la seva carrera va haver de lluitar per ser considerat més que un mer sex symbol , i els papers més recents del qual són, sense excepció, reflexions sobre el pas del temps.

"Tinc 65 anys, i tot em resulta melancòlic", confessa. "Em rento les dents al matí i sento pena perquè la meva dentadura solia ser molt més bonica. Però m’esforço per ser positiu. Hi ha moltes coses que no funcionen al món, però també hauríem de ser capaços de celebrar les coses bones de la vida". Dit això, el cert és que la trobada de Clooney davant de la premsa ha tingut molt més de lament que de celebració. Al llarg de la conversa, s’ha mostrat frustrat per viure "un moment en què els poderosos han decidit que el canvi climàtic és una estafa", escèptic davant la possible fusió entre els estudis Paramount i Warner –"quan una companyia grans absorbeix una petita, molta gent sol perdre els seus llocs de treball"– i preocupat davant el creixent protagonisme que la intel·ligència artificial està adquirint tant en la producció de pel·lícules –"ens farà mal de moltes maneres, i no estem preparant-nos per a això"– com en la societat en general. "Sempre se’ns ha avisat que no ens hauríem de creure tot el que veiem o llegim, i serà cada vegada més difícil que no ens enganyin", ha alertat, abans de recórrer a l’humor per tancar l’assumpte: "Espero que no utilitzin la meva imatge per a un anunci de tampons 20 anys després de la meva mort".

Poc abans que Clooney, l’encarregada d’enfrontar-se als periodistes ha sigut l’actriu i directora Maggie Gyllenhaal, presidenta del jurat que aquest any s’encarregarà de valorar les pel·lícules que competeixen pel Lleó d’Or. La seva compareixença ha arribat precedida de polèmica, perquè dies enrere el festival va suggerir que cancel·laria l’acte i perquè, com a conseqüència d’això, va ser furiosament acusat a les xarxes socials d’intentar protegir el jurat del tipus de preguntes incòmodes d’índole política que fa anys que estan convertides en objecte de morbo de les rodes de premsa en festivals. "Hi ha un problema sistèmic, per culpa del qual a les dones ens resulta més difícil finançar les nostres pel·lícules", ha assegurat Gyllenhaal al ser preguntada per la presència de tan sols dues pel·lícules dirigides per dones en la competició oficial. "Els assumptes sobre els quals les dones volin fer pel·lícules no són considerats art, i això té a veure amb qui decideix què és valuós i què no", ha afegit mentre mirava de reüll el director de la Mostra, Alberto Barbera, assegut al seu costat. Quan, minuts després, Barbera s’ha defensat assegurant que el seu festival selecciona pel·lícules partint de la qualitat i no al biaix de gènere, s’ha pogut veure Gyllenhaal negant amb el cap.

Ha tingut sentit que, en consonància amb les dues mostres de compromís polític, l’encarregada d’exercir de pel·lícula inaugural de la Mostra hagi sigut una ficció que aspira a explicar un present periodístic en el qual els diaris i cadenes de televisió agonitzen i els mitjans digitals exploten els nostres instints més primaris a fi desesperat de captar la nostra atenció. ‘Ink’, dirigida pel britànic Danny Boyle, pretén demostrar que tan depriment panorama va començar a gestar-se quan l’avui magnat de la comunicació Rupert Murdoch –amo de mitjans com el canal Fox News i, per tant, ferotge instrument de propaganda de fal·làcies com el Brexit i Donald Trump– va comprar el diari ‘The Sun’ el 1969. Sens dubte és una pel·lícula rellevant pel que ambiciona, però més aviat banal a jutjar pels seus èxits.

Més que al mateix Murdoch, a dir veritat, ‘Ink’ manté el focus posat en l’home que llavors li va vendre la seva ànima, Larry Lamb, per convertir-se en director d’una capçalera que en només un any va passar d’estar en el més penós declivi a convertir-se en el diari més llegit de la Gran Bretanya. I és cert que, durant els seus primers compassos, la pel·lícula –escrita per James Graham, també autor de l’aclamada obra teatral en què es basa– resulta francament entretinguda mentre contempla com Lamb i el seu equip destrossen alegrement les nobles tradicions de l’‘establishment’ periodístic introduint a les seves pàgines notícies plenes de sang i violència, horòscops, promocions, xafarderies i models lleugeres de roba, convertint-se en un diari capaç del que sigui i ignorant incòmodes qüestions ètiques a fi de vendre. Per relatar aquest procés, Boyle s’ajuda del tipus de filigranes visuals que va convertir en segell d’identitat a través de pel·lícules com ‘Trainspotting’ (1996) i ‘Slumdog Millionaire’ (2008) i que, tot i que antiquades des de fa temps, resulten molt apropiades per parlar de tàctiques grolleres i sensacionalistes.

Notícies relacionades

"Es publica en funció de l’interès del mercat; si hi ha demanda, cal cobrir-la"

L’auge del pòdcast literari impulsa el llibre en català

Un ‘The Sun’ cinematogràfic

Totes aquestes filigranes, això sí, demostren ser incapaços d’ocultar les carències que la pel·lícula evidencia quan es veu obligada a justificar la seva pròpia existència el 2026. Potser perquè continua viu i podria querellar-se, la pel·lícula decideix mostrar genuïna simpatia per Murdoch mentre el converteix en convidat de pedra de la seva pròpia història, i mentrestant es rabeja amb el seu veritable protagonista, Lamb, convertint-lo en un beneit fanàtic i responsabilitzant-lo a ell de la mort del periodisme, de l’ascens dels tecnomagnats, de l’odi propagat a les xarxes socials i de pràcticament tots els mals del nostre present. Al final, ‘Ink’, acaba funcionant com l’equivalent cinematogràfic d’un exemplar de ‘The Sun’: és superficial, tramposa, sensacionalista, manipuladora i vulgar.