Alicia Giménez Bartlett, escriptora: "El crim és banal. S’han de complicar les trames perquè no dona per tant"

Amb l’Església i amb la mort a ganivetades d’un sacerdot jesuïta a la Mina topen Petra Delicado i Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) a Bajo el cielo infernal (Destino), novel·la amb què la primera dona policia de la novel·la negra espanyola celebra els seus 30 anys a les llibreries bregant amb el dol mentre traça intrigues parroquials, silencis incòmodes i tèrbols secrets forjats als carrers d’un dels barris més desfavorits i estigmatitzats de l’àrea metropolitana de Barcelona.

A Petra la retrobem de dol per la mort del seu marit i encara més irada que de costum.

Vaig pensar que fins i tot em convenia escriure una cosa així, perquè la mort del meu marit també em va passar a mi en aquell moment. Vaig pensar que m’ajudaria. No ha sigut grat i de vegades ha sigut dur, però vaig pensar que no hi havia cap altra sortida.

¿Es reconeix llavors en aquesta Petra tan enfadada, amb el dol en carn viva?

Home, Madame Bovary, c’est moi. Sempre hi ha coses teves en els personatges. En el meu cas, estava més enfadada que entristida. Tothom pensa en si mateix quan mor el seu company, però jo m’emprenyava per ell: no viurà això, no seguirà amb allò... ¿Per què tan jove? ¿Per què en un bon moment? M’emprenyava pel meu difunt.

¿Escriure Bajo el cielo infernal ha sigut una mena de teràpia?

No. Continuo enfadada. Però el temps que ha passat i poder dir que estava emprenyada m’han anat bé.

En les últimes novel·les de la sèrie ja començava a perfilar-se una Petra cada vegada més crítica, més incòmoda en la societat en la qual li ha tocat viure.

Jo, com Petra, soc contradictòria. Hi ha coses que em semblen extraordinàriament harmòniques, i després hi ha moments en què continuo enfadada amb el món perquè llegeixo les notícies i veig com anem i cap on anem. Jo soc del 68 i això no és el que esperàvem. M’inquieta i m’enfada profundament l’explosió de l’extrema dreta i veure alguns joves adscriure-s’hi sense tenir ni idea del que estan parlant. També em passa amb les dones. Les noies de la meva generació qüestionaven molt el matrimoni i ara les veus il·lusionadíssimes una altra vegada amb casar-se de blanc i celebrar-ho amb tots els seus amics. Pot ser anecdòtic, però resulta una mica frustrant.

¿És aquesta sensació de regressió la que li ha fet fixar-se en una institució que no es caracteritza precisament per ser un model de modernitat i dinamisme?

L’Església no va enlloc perquè sempre està en si mateixa. S’adapta. Veurem cap a què s’adapta. De l’Església em crida l’atenció tot. Des de la litúrgia, que és meravellosa, fins a la seva capacitat per sobreviure en el temps. També l’enorme diferència entre uns capellans i altres: des d’alguns que són uns feixistes fins a d’altres que s’entreguen en cos i ànima. M’interessa molt. Vaig bastant a Itàlia i he contemplat algunes cerimònies increïbles. Jo no soc religiosa, però soc profundament respectuosa amb les creences dels altres. I això ho dic molt seriosament. Si veus que algú creu profundament en alguna cosa, fas un pas enrere i respectes.

I, no obstant, a la novel·la no se salva ni el capellà de barri.

¿T’ho sembla?

Bé, és el mort.

Sí, podríem dir que és una visió una mica negativa...

Vostè sempre ha dit que quan jubili Petra la farà monja, però potser ja no la deixen.

Bé, potser aquí tinc una penitència. Però en realitat no és una crítica sagnant: les coses que s’expliquen pertanyen totes a la realitat.

¿Per què la Mina?

Per una qüestió purament estructural. Tinc contacte amb policies que m’ajuden i els vaig preguntar on podia passar una cosa així. Tots van coincidir a la Mina. Necessitava un barri on encara hi hagués alguns punts conflictius, sobretot relacionats amb la droga, i on pogués existir una certa omertà.

Es compleixen 30 anys de Ritos de muerte, la primera novel·la de la saga. ¿Va imaginar en algun moment arribar fins aquí?

Acabava de fer un llibre sobre la cuinera de Virginia Woolf i em vaig llançar a fer una novel·la negra per divertir-me, sense tenir-ne ni punyetera idea. Va caure en gràcia i amb la segona ja vaig començar a informar-me de com es feia això d’escriure novel·la negra.

I en tot aquest temps, ¿què diria que ha après sobre el crim?

Com n’és de banal. S’han de complicar les trames perquè la realitat no dona per tant. A la vida real, o no resolen el cas, o hi ha grans pauses en la investigació, o atrapen el culpable amb relativa facilitat.

Per cert, ¿què seria de Petra sense Garzón? Perquè cada vegada sembla més la seva àncora, la seva presa de terra.

No seria res. Alguna vegada m’han encarregat un conte en què havia de sortir només Petra i he sigut incapaç. Una vegada en vaig fer un per a un diari italià i no tenia ni punyetera gràcia. Crec que Garzón fins i tot em cau bastant millor que Petra.

Llavors, ¿no li cau bé?

A voltes és una mica excessiva.

Cada vegada més.

Això m’han dit, sí. ¿S’hauria de tornar dolça?

Ja ho diu ella mateixa a la novel·la: "Fa molts anys que soc la meva pròpia companyia i conèixer una nova Petra resultaria un esforç ridícul».

Això mateix [riu].

Notícies relacionades

"Es publica en funció de l’interès del mercat; si hi ha demanda, cal cobrir-la"

L’auge del pòdcast literari impulsa el llibre en català

¿Què la fa tornar una i altra vegada a Petra Delicado?

És un territori d’amistat. Escriure una novel·la sense els teus personatges habituals és molt dur. Has de trobar una veu narrativa, decidir des d’on comences, descobrir si et cau bé o malament aquell sobre qui estàs escrivint... En canvi, tornes a Petra i dius: "Hola, estimada amiga. Ets aquí». No m’ha cansat. I el cansament és molt important. Tant com la por de repetir-se.