Últimes tardes amb Juan Marsé

Ho va escriure, ho va dir, ho va compartir amb altres personatges del seu temps, amb els noms propis que van ser senyals d’un país diferent, fins al crit. I com va riure, a més, d’aquells temps Juan Marsé. De vegades em trucava per telèfon perquè li busqués a la televisió un improbable partit del Barça a Hongria, per exemple. De vegades trucava també per preguntar si ens havia passat alguna cosa al saber que en alguna de les illes Canàries havia tingut lloc un terratrèmol o qualsevol incident.

Ratllava cada dia els llibres que anava escrivint com si d’aquesta manera es trenqués a si mateix. Res del que feia li servia per sempre. Era un home extraordinari del qual no m’oblido mai. És, com diu el títol d’aquesta secció amb la qual remarco l’estiu, un ésser inoblidable al qual trucàvem cada 8 de gener per dir-li com l’estimàvem, i ara aquell dia s’ajunta amb la vida dels que continuem aquí per celebrar que entre nosaltres van viure Marsé; la seva dona, Joaquina Hoyas; els seus fills, Berta Marsé i Alejandro Marsé; la gent a qui ell va estimar (¡Carmen Balcells, la seva amiga tan estimada!).

Una vegada d’aquells anys feliços, aquell dia precisament, la Carmen, la seva agent, aquella benefactora, va trucar a una enorme gentada perquè celebréssim junts l’aniversari de Marsé. Hi havia tanta gent... Mario Lacruz, benefactor del món de la literatura, excel·lent escriptor, va ser comminat per la gran amfitriona perquè toqués al piano As time goes by, aquella bonica melodia, una de les grans amistats de l’autor d’Últimas tardes con Teresa...

Allà hi havia el Mario, esperant que entressin per aquella porta de la Carmen, la mateixa Carmen, la dona del Juan i el mateix escriptor, que complia ¡60 anys! Jo era allí, escoltant la música, vivint-la, mentre el Juan i la seva dona miraven dintre per saber el que només no sabia l’autor que aquella nit ja era gran i per sempre.

La melodia va seguir entre grans alegries, i crec que mai hi va haver un dia més feliç en aquella casa que sempre va estar a prop de ser, per a Marsé, per a tants, com un himne a l’alegria.

Recordo tots els moments d’aquella nit, i me’n vaig anar a l’hotel amb una última ocurrència de la Carmen, tan estimada, tan ella mateixa fins a l’últim instant. Venia amb mi una escriptora recent, una amiga inoblidable, Dulce Chacón. Quan Carmen Balcells la va veure amb mi, l’amfitriona va tenir l’ocurrència de la nit. Ho vaig saber després, quan vaig arribar a l’hotel i vaig veure que la Dulce plorava. La Carmen li havia dit: "¿Tu ets la d’aquest mes?". La Dulce va plorar fins l’endemà; la Carmen després va dir "ho sento", però ningú podia dir que la Carmen no fos, també, la que hauria dit qualsevol altra cosa, dins d’un ram de flors per a la Dulce.

El Juan, tan inoblidable, tan estimat.

Notícies relacionades

‘Sauna social’ per sortir de festa

Douglas Stuart , novel·lista: "Vaig créixer convençut que la gran novel·la només podia tractar vides refinades"

Vaig demanar a la seva filla Berta, escriptora també, tan estimada, feta dels dos, de la Joaquina i del Juan, que recordés alguns dels fets que per a ella fossin inoblidables d’aquella casa, d’aquella família i d’aquells temps. "L’últim és a l’Hospital de Sant Pau, en plena pandèmia, estiu del 2020. Com cada dia el visito i li porto un entrepà de pernil, que ja no menja, i la premsa, que ja no llegeix. La llegeixo jo mentre ell dorm intranquil, de tant en tant murmura coses entre dents. Quan me’n vaig s’acomiada de mi com fa cada dia, donant-me les gràcies, gràcies per prendre’m tantes molèsties, gràcies per ser allí podent estar de vacances, gràcies per tot. Gràcies, i fins després".

Després de rebre les seves paraules, i tal com escriu José Hierro en el seu poema Réquiem, no he dit a ningú que vaig estar a punt de plorar.