A la barra del Nick Havanna

Si Javier de las Muelas hagués nascut a Nova York, el seu rostre hauria sigut portada del diari local, el diari més internacional que existeix, el NYT. A escala local hi ha l’essència planetària, com van demostrar, novel·la rere novel·la, García Márquez, Vargas Llosa o Josep Pla.

El De las Muelas dels 80, ja conegut empresari nocturn que no sortia de nit, s’havia inventat el Gimlet, que encara existeix, i intuïa que a Barcelona li passarien coses perdurables. Així que, mesos abans de la famosa frase de Samaranch, "À la ville de Barcelona", que la convertiria en olímpica, va decidir embarcar-se en el projecte més ambiciós, genuí, personal, estètic, humanista, esbojarrat, avançat i de disseny, expressió molt utilitzada llavors. Tenia una idea: crear un lloc de trobada on passessin coses.

No hi ha generació, ni Z ni mil·lennistes, que pugui entendre el que va representar Nick Havanna a Barcelona. Va ser un tot en un local que no era ni un bar, ni una discoteca, ni una boîte (bonica paraula francesa pronunciada en espanyol o català), ni una sala de festes d’art i assaig, ni un fòrum de debat, ni un pub, ni una cocteleria, tot i que sempre va tenir una preferència pel "sacsejat, no remenat" a la seva barra. I quina barra.

El més terrible és que el mes de desembre vinent es compliran 40 anys de la seva inauguració. Quaranta-un anys, exactament, des que De las Muelas va obrir les portes de fusta d’un local al carrer Rosselló, entre Balmes i rambla Catalunya, que era una antiga impremta tipogràfica que portava 30 anys tancada. Avançant-se a aquests temps audiovisuals, Javier va decidir filmar tot el procés de construcció de la sala i ara és material que es pot veure a Youtube. El va gravar un joveníssim Rafa Lluch, que llavors treballava a RCR Films, una productora d’anuncis. Tot un document històric.

Hi ha moltes maneres d’explicar què era el Nick Havanna, però la millor per mostrar el seu estil diferenciat és començar pels serveis. Exactament pel d’homes, on una cascada d’aigua, que ocupava tota la paret, feia impossible una micció que no fos agradable, com al costat d’un riu. Pot resultar ordinari. Però canviïn el xip. Això era el Nick Havanna, un canvi de xip. Les noies acabaven passant pels serveis dels nois si era la primera vegada que el visitaven, entre les rialles innocents i lliures d’aquells anys 80.

L’espai era ampli i, de dia, lluminós, gràcies a una claraboia que van convertir en cúpula. El projecte va ser d’Eduard Samsó, habitual en l’interiorisme dels locals d’aquells anys. El disseny de qualitat traspuava. Les cadires de Philippe Starck, les dues barres cobertes de fustes nobles arrodonides per artesans; fins a la porta de l’entrada buscaven la subtilesa de les formes arrodonides. Un gran videowall atapeït de monitors al fons, jugant amb la música o l’ambient. A la barra, el servei era humà, no expenedors d’alcohol. Aquí cal recordar Eddy Collins Jones: gran conversador. Alt, guapo i esvelt. La seva zona sempre estava envoltada de dones. Va néixer a Malabo, descendent d’esclaus africans, i se sentia un barceloní més. Per desgràcia, ja se’n va anar. A la barra del Nick Havanna va posar copes una joveníssima Meritxell Batet, expresidenta del Congrés dels Diputats. Els seus ulls irradiaven alegria igual que ara. Javier de las Muelas ho recorda. Jo també.

Notícies relacionades

‘Sauna social’ per sortir de festa

Douglas Stuart , novel·lista: "Vaig créixer convençut que la gran novel·la només podia tractar vides refinades"

El Nick Havanna va ser, com gairebé tot el que ha fet De las Muelas, un projecte diferent. Va fer un concurs obert per trobar la millor indumentària professional. "Les dones portaven pantalons i els homes, faldilles", recorda De las Muelas. Els discjòqueis, terme en desús, eren intel·lectuals de la música com Mingus B. Formentor, Jordi Beltran o Elena Posa, que va arribar a ser directora del Festival Grec. "Els porters de la porta, normalment dones, eren amables. La inauguració del local va començar a les dotze del migdia fins a la una de la nit". Gairebé un vespreig. "Als monitors posàvem publicitat pagada. En recordo una d’Alka-Seltzer, un antiàcid".

Molts comparen la seva estètica amb un sentit novaiorquès, que sí, tot i que la barra circular s’inspirés en l’hotel Habana Libre, però l’espai va desbordar la imaginació de qualsevol. Anar al Nick Havanna era una posició davant la vida. Només això.