Segadors després de l’apocalipsi

Encara que la novel·la de Peter Heller en què es basa el film és del 2012, la sensació que transmet La constelación del perro és la d’una pel·lícula pensada després de la pandèmia de covid del 2020. Part de l’acció passa als afores de Denver. Som el 2035, un futur a tocar, com ho era la història de Blade runner, l’obra més important de Ridley Scott, rodada el 1982 i ambientada el 2019. Una epidèmia d’una grip molt forta ha assolat la humanitat. Gairebé no hi ha vacunes i els supervivents es divideixen a grans trets en tres tipus: els personatges solitaris i aïllats com els qui encarnen Jacob Elordi i Josh Brolin, d’una banda, i Margaret Qualley i Guy Pearce, de l’altra; una comunitat de mennonites plena de nens i amagada a les muntanyes, i els tradicionals salvatges depredadors, anomenats aquí segadors, amb una parafernàlia no gens original: són tipus rapats amb tot el cos tatuat, que remeten a Mad max, i una mena de guerrers pictes a cavall.

La constelación del perro pren el títol de la constel·lació Canis Major i de la importància que té durant una part del film el gos pastor alemany que acompanya Hig, el personatge interpretat per Elordi, un actor cada vegada més difícil d’enquadrar en el pla en relació amb les seves parelles, atesa la seva alçada. La pel·lícula no deixa de ser un relat postapocalíptic, més pròxim a La carretera de Cormac McCarthy que no pas al gènere cinematogràfic en qüestió. El que hi falta és un conflicte principal: només té pugnes febles i dificultats disseminades al llarg del metratge. El que hi sobra són els reiteratius plans de l’avioneta de Hig solcant els cels mentre el protagonista espera fer les paus amb ell mateix per alguna cosa que va fer en el passat. També és un film indefinit, fet que podria ser interessant atesa la mateixa indefinició dels personatges principals, però acaba sent més un pes que no pas una virtut.

Malgrat l’estructura narrativa clàssica, és més aviat un relat d’episodis autònoms. I en un pot sorgir un bri d’esperança –per a Hig més que per a la humanitat– amb l’aparició de Cima i el seu pare, Qualley i Pierce. O, en un altre, d’autèntic deliri, com la llarga seqüència que té lloc a l’aeroport de Grand Junction. El film hi pren una altra direcció, dislocada i estrambòtica si es vol, però estimulant i sorprenent, tot i que no deixa de ser la promesa d’alguna cosa que no s’acaba de complir. Com passa amb tantes pel·lícules del director, amb l’excepció d’Alien, Blade runner, American gangster i alguna més.

Notícies relacionades

Ane Gabarain, actriu: "Em van donar el Goya amb 60 anys, però la meva carrera no ha canviat gaire"

Barcelona celebra el retorn del Jazzsí i l’aposta del Club del Disco

‘La constelación del perro’

Ridley Scott (Estrena: 26/8/2026)