"El que tenim és gairebé una relació de parella"

Hi ha un rialla capaç de trencar qualsevol solemnitat. Rodrigo Sorogoyen la deixa anar sovint, com si necessités rebaixar el pes d’una filmografia que no dona treva. Irradia una inquietud feliç, gairebé nerviosa. Al seu costat, Isabel Peña observa amb calma. Assaboreix les paraules com si fos l’última vegada que les pronunciés. Estan coordinadíssims. Mentre l’un accelera, l’altra tempera. I, potser, aquí, en aquest petit xoc d’energies, hi ha la fórmula que els ha convertit en una de les parelles creatives més fiables del cinema espanyol. "Això és gairebé una relació de parella. Amb amor i sense sexe", diu ell. I ella respon: "I respecte. Hem après a cuidar-nos". Tornen amb El ser querido, la seva nova pel·lícula després del terratrèmol que As bestas va desfermar. I, és clar, totes les mirades estan posades en ells. Ara bé, no és un thriller habitual protagonitzat per Javier Bardem i Victoria Luengo. La història que arriba als cinemes demà, compte, zero espòilers, és encara més explosiva.

"No saps mai si el que estàs fent traspassarà la pantalla. Ho intentes en el guió, en el rodatge i en el muntatge, però desconeixes què passarà. Així que el que és important, per a nosaltres, és crear escenes realistes. Si l’espectador no es creu el que està veient, no sentirà res", apunta Sorogoyen. El ser querido va començar a agafar forma el 2022, quan el duo li va plantejar el projecte a Bardem. Eren a Canes i només tenien unes quantes pàgines esbossades. Quatre anys després van tornar al festival amb la criatura acabada i, aquesta vegada, a més, a concurs per la Palma d’Or. L’actor interpreta Esteban Martínez, un cineasta reputat que viu travessat per un passat d’excessos. Luengo, per la seva banda, és Emilia, la seva filla, una actriu amb la carrera encallada a qui ofereix liderar la seva nova cinta després de 13 anys distanciats. El rodatge serà l’excusa. La ferida és una altra.

Mirar enrere

El film utilitza aquest artifici per acostar els personatges, incomodar-los i obligar-los a mirar enrere. La gravació va tenir lloc a l’illa de Fuerteventura, on el paisatge sec i el mar convertit en frontera els van permetre portar les seves obsessions a una altra escala. Tot va quedar exposat: la culpa, l’ego, l’absència, el dolor... Mentrestant, al fons, el conflicte del Sàhara vertebra el relat que Esteban mira de portar al cinema. "Volíem una trama històrica relacionada amb Espanya, així ell podria tornar al seu país i agafar la seva filla. Vam tantejar Cuba, Guinea i les Filipines, però hi va haver un detall que ens va fer decantar pel Sàhara: quan ens vam posar a llegir sobre el tema, la paraula abandonament apareixia des del principi. El mateix que havia sentit Emilia amb el seu pare", relaten. Sorogoyen i Peña van començar a escriure junts a Stockholm i, des de llavors, han anat deixant una col·lecció de títols que explica per què cada nou projecte es rep com un esdeveniment.

Que Dios nos perdone va guanyar el premi del jurat al millor guió a Sant Sebastià, El reino es va endur set Goya i As bestas va arrasar al Círculo de Escritores Cinematográficos amb nou medalles. Al seu cinema es repeteixen els personatges acorralats i una obsessió gairebé quirúrgica pel punt de vista. Acostumen a coure la tensió a foc lent, fins que el que és quotidià acaba convertit en una amenaça. No obstant, la clau és que no es limiten mai a repetir el mecanisme. Sempre van més enllà. "L’èxit et dona llibertat, però també desperta altres pors. Som conscients que hem assumit un risc amb aquesta pel·lícula. Volíem explicar una història diferent, allunyada de l’univers que vam desenvolupar a Antidisturbios. El cos ens demanava fer una altra cosa. I, per tant, l’expectativa és alta", sosté Peña.

Zero dreceres

El seu procés creatiu no entén de dreceres. Escriuen, discuteixen. I tornen enrere fins a trobar el to exacte. "No hi ha dret de veto. Ens convencem l’un a l’altre constantment. Al llarg de la nostra trajectòria hi ha hagut escenes que jo no veia, però ella sí. I a l’inrevés. És un procés pesat, però divertit. No ens esquincem les vestidures. Bé, algun cop sí. Però són pocs. Com més temps dediquem a un projecte, més segurs estem de les nostres decisions. Aquesta pel·lícula ens ha enamorat força. És la que més ens ha costat d’escriure. De fet, n’hem dubtat en diferents ocasions. Ens preguntàvem a qui li podria interessar. Llavors, entràvem en bucle. Posar-se en dubte és duríssim", confessa Sorogoyen. Quan van acabar el llibret d’El ser querido, el director noruec Joachim Trier va anunciar Valor sentimental, amb una trama que té similituds. Després de la plantofada inicial, van decidir tirar endavant amb la pel·lícula.

Notícies relacionades

‘Sauna social’ per sortir de festa

Douglas Stuart , novel·lista: "Vaig créixer convençut que la gran novel·la només podia tractar vides refinades"

"No ens ho crèiem. Vam haver de llegir la sinopsi un altre cop per confirmar-ho. Va ser una mala passada. Estàvem fent una pel·lícula que no sabíem si funcionaria i, a més, atenció, un director molt més important que nosaltres ja l’havia gravat. Dit això, són dues històries diferents. I això està bé. Com a espectador, em diverteix veure dos projectes tan diferents amb el mateix fons. Això ens va fer esforçar-nos-hi més", expliquen. El ser querido va ser rebuda a Canes amb vuit minuts d’aplaudiments. No van guanyar, però tampoc els va fer falta per confirmar que el seu llistó ja estava a una altra altura. "I aquí estem", fan broma.

Sorogoyen torna a riure mentre Peña conserva aquella tranquil·litat que sembla sostenir la conversa quan ell s’embala. És fàcil intuir una recepta entre tots dos: zero por d’incomodar, emoció a flor de pell, temps per reflexionar. Però, potser, el seu veritable secret és més senzill. Després de cada cop d’efecte, en comptes de repetir-lo, compte, tornen a començar.