El dilema d’Abascal: ¿Le Pen o Meloni?

Els nazis estan aïllats

Si algun partit d’aquest bloc de l’extrema dreta pot qualificar-se pròpiament com a nazi és Alternativa per Alemanya, que ja suma el 20% dels vots en les seves eleccions nacionals, però que al Parlament Europeu reuneix un grup parlamentari (Europa de les Nacions Sobiranianes) amb 27 escons d’un total de 726. La resta de formacions que la polarització uneix a l’extrema dreta adversària de Sánchez es reparteixen en tres grups més: el Partit Popular Europeu (PPE) amb 188 escons, que és el més gran de la cambra, els Patriotes per Europa en què hi ha el Front Nacional de Le Pen i Vox amb 84 i el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, que sumen 78 al voltant del partit de Meloni. En el dia a dia de les votacions a Brussel·les i Estrasburg, el PPE de Núñez Feijóo i els de Meloni coincideixen més sovint que amb els Patriots d’Abascal i els alemanys. A aquest bloc a què Sánchez pretén enderrocar li falta, doncs, com a mínim, el component nazi, cosa que no l’eximeix de ser xenòfob, islamòfob i autoritari.

Vox, alumne endarrerit

Malgrat l’oxigen que rep cada dia tant des del potatge madrileny com des dels mariachis de la Moncloa, Santiago Abascal és l’alumne que treu pitjor nota en aquest bloc que interessa consolidar per polaritzar. En les eleccions del 2023, va aconseguir el 12,3% dels vots, i va obtenir el seu màxim el 2019, quan va arribar fins al 15,08%. Els seus col·legues dels Patriots van sumar el 29,2% en els últims comicis francesos i aquest és el seu màxim històric. Meloni té el 25,9% mentre que els alemanys arriben al 20,8%. Per molt que certa esquerra ho proclami i que els diaris ho titulin, Espanya no pateix exactament el mateix problema amb el populisme de dretes que la resta d’Europa. O bé li falta espai o bé li falta talent. Perquè de mitjans no sembla que li’n faltin. Com deia l’escriptor xilè Rafael Gumucio en la magnífica entrevista que li ha fet Iñaki Ellakuría, potser a força d’insistir l’esquerra algun dia aconsegueix que existeixi la ultradreta que s’ha inventat.

Notícies relacionades

La Fundació Miró reivindica la dissenyadora Charlotte Perriand molt més enllà de la seva feina amb Le Corbusier i com a model de vida

La poeta canadenca Anne Carson guanya el premi Nobel de Literatura 2026

En la trampa de Feijóo

Vox, com abans Ciutadans i Podem, ha tingut un creixement inercial. Si repassem els últims cicles electorals, els seus millors resultats coincideixen amb els moments en què la corrupció col·lapsa l’agenda política. El seu principal vector de creixement no és la immigració, que ho és, ni l’enfonsament de la classe mitjana, que ho és, sinó aquest lema tan hispànic de "tots són iguals" que permet als votants allunyar-se del bipartidisme i llançar-se a aventures sense massa control de qualitat per la seva banda. I a les files dels d’Abascal hi ha preocupació per aquest estancament que els porta fins i tot a augurar que la seva falta d’empenta, sumada a l’apatia demoscòpica del PP, podria comportar que en unes eleccions generals el bloc no arribés a sumar. La qual cosa faria Pedro Sánchez, de nou, president del Govern. Un malson per al potatge madrileny. La qüestió és amb quin discurs pot pretendre Vox tornar a créixer: si amb l’irredemptisme de Le Pen, que l’ha condemnat a dues dècades en l’oposició, o amb el pragmatisme de Meloni, que li permet oposar-se a Trump sense miraments i aliar-se amb una socialdemòcrata danesa per parar els peus a Pedro Sánchez arran del forat de seguretat nacional que s’ha produït a Ceuta. Vox no és un partit que pugui aprofitar la intel·ligència dels seus corrents interns per trobar el millor camí. La decisió dependrà d’uns(s) quants(s). El que mira d’alimentar el PP, semblaria, és que l’espiral semàntica els condemni a l’irredemptisme mentre que l’obsessió pel sorpasso, els acabi conduint a la irrellevància de què cap onada feixista internacional els arribi a redimir. Veurem.