De Mick Jagger a Andy Warhol

A sota, molt més discreta, hi ha l’adreça del destinatari: Andy Warhol, 33 Union Square, W.N.Y. 10003, New York. També és una adreça amb història. No hi viu qualsevol: hi treballa l’home que ja ha convertit les llaunes de sopa, Marilyn, Elvis i Jackie en imatges del segle XX. I no és tampoc un lloc qualsevol: és la Factory de Union Square, la segona residència de la mítica Factory i l’estudi on Warhol havia estat tirotejat per Valerie Solanas menys d’un any abans.

La data és el 21 d’abril de 1969. "Estimat Andy", comença Mick Jagger. I a partir d’aquí no hi ha cap solemnitat ni cap frase per a la posteritat. Cap consciència aparent que aquella pàgina pugui acabar reproduïda en llibres. Només un encàrrec, una mica de prudència i una confiança gairebé insolent.

"Estic molt content que puguis fer el disseny del nostre nou disc d’èxits", així comença Jagger aquesta carta. No parla encara de Sticky Fingers, que és el disc que acabaria portant el segell de Warhol, sinó d’un "nou disc d’èxits". Després afegeix: "Aquí tens dues caixes de material que pots utilitzar, i el disc". Li envia dues caixes amb material i el disc. De Londres a Nova York.

La carta conté un consell pràctic del cantant dels Rolling que és l’inici de tota la història que s’amaga al darrere. Jagger, amb una falsa modèstia aparent, escriu: "En la meva curta i dolça experiència...". I explica que com més complicat és el format d’un àlbum –"més complex que simples pàgines o desplegables"–, més problemes hi ha amb la reproducció i més agònics són els retards. És el tipus d’advertència que qualsevol persona raonable faria a un dissenyador. El problema és que el destinatari és Andy Warhol.

Per això la carta conté una petita comèdia anticipada. Jagger li diu, en el fons: no ho compliquis gaire. Però immediatament després concedeix, li dona permís per complicar-ho tot. "Però, dit això, ho deixo a les teves mans hàbils perquè facis el que vulguis". Ho deixo a les teves mans hàbils perquè facis el que vulguis, oh, Mike, que t’estaves adreçant a Andy Warhol! Potser era una forma molt intel·ligent de seducció artística: Jagger sap que a Warhol no se li demana obediència, se li demana risc.

Encara hi ha una altra frase que és deliciosa. "Sens dubte, un tal senyor Al Steckler es posarà en contacte amb tu a Nova York amb qualsevol informació addicional". I afegeix que aquest senyor probablement semblarà nerviós i dirà "afanyeu-vos", però "no li facis massa cas".

El final és mínim: "Amb amor", una signatura gran, una X, i el nom subratllat: MICK JAGGER. La carta s’acaba abans que la història comenci.

Perquè la història vindrà després. Dos anys més tard, el 1971, els Rolling Stones publicaran Sticky fingers. I la portada no serà només una portada. Serà un primer pla d’uns texans masculins, ajustats, amb una cremallera real que es podia abaixar. No era una imatge del desig: era un mecanisme de desig abans d’escoltar el disc.

Notícies relacionades

Els sèniors al rescat dels cinemes: els dimarts de dos euros per als majors de 65 anys triomfen

Les pintures del MNAC tornaran a Sixena entre el 19 d’octubre i el 5 de novembre

La broma és perfecta perquè desobeeix exactament l’advertència de la carta. Jagger havia avisat que els formats massa complicats portaven problemes de producció i retards. Warhol va acabar imaginant una coberta que era un problema de producció en si mateixa. La cremallera marcava els discos, els ratllava, i va espatllar-ne moltíssims. La portada agredia el producte que havia de protegir, però també el convertia en una peça inoblidable.

Sticky fingers va ser un èxit immens. Hi havia Brown sugar i Wild horses, cançons que fins i tot els que no som experts en els Rolling Stones hem sentit alguna vegada. El disc va sortir el 1971, va arribar al número u i va quedar enganxat per sempre a dues imatges: la cremallera real de Warhol i la llengua vermella que es convertiria en el logotip més famós del grup.