Guardioles per a la col·lecta de la Sagrada Família

Als nens que vivíem als carrers pròxims a la Sagrada Família en els anys 70 ens divertia sortir una vegada a l’any amb una guardiola petitòria per a les obres del temple. En aquella dècada només estaven construïdes quatre de les torres, les de la façana del Naixement. L’ara basílica es va començar a construir el 1882. Havien passat 90 anys i la imatge que donava res tenia a veure amb la que ara observem. A l’altre costat de la façana, una escola, a la cantonada del carrer de Sardenya, a la qual assistien els fills dels artesans que treballaven a l’obra i, en aquells 70, també alguns nanos del barri. A l’altra cantonada, la cripta on continua enterrat Antoni Gaudí i eren habituals les misses a les quals assistien molts veïns. S’hi podia accedir per Sardenya o Provença, i estava envoltada per un mur de no més de tres metres. A la cantonada del carrer de Mallorca, el taller artesà ple de grans pedres i brutícia per les voreres de la pols grisa del material.

La zona solia estar buida, tret dels dos parcs que encaixen l’església: el de la Sagrada Família i el de Gaudí. Al primer hi havia una pista per patinar, ara desapareguda, on els nens s’ajustaven uns patins rudimentaris de cintes de cuir. Eren habituals en aquella època. El parc s’omplia els Diumenges de Rams amb famílies de la zona que després feien el vermut als bars que envoltaven les zones enjardinades.

Les escoles cristianes que envoltaven l’església, juntament amb les parròquies de la zona, impulsaven una vegada a l’any una sortida massiva de nens d’EGB a demanar pels carrers diners per a la construcció del temple, com amb el Domund. En aquella època, les quatre torres de la façana del Naixement ja estaven construïdes i els adhesius que anunciaven la recollida posaven èmfasi en les quatre noves torres, les de la façana de la Passió.

Els dies coincidien amb els divendres, els dissabtes i els diumenges. Les guardioles eren repartides entre els nanos els dijous. Aquella mateixa tarda ja es feia un saqueig bondadós entre els familiars i els veïns coneguts. Després del que es tractava era d’acostar-se als transeünts, i amb cara de bondat i alegria aproximar-hi la guardiola i esperar alguna cosa a canvi. Els recipients, plens de monedes més que de bitllets, tornaven a l’escola els dilluns. El pes delatava l’èxit, però mai les obrien davant dels alumnes.

L’escola Claret, a l’avinguda de Sant Antoni Maria Claret, sempre competia per fer la millor recaptació. Però hi havia escoles als voltants amb molts més alumnes. Els Maristes i, sobretot, els Jesuïtes de Casp, a més de les parròquies amb els seus feligresos.

Aquesta era una de les maneres en què el conegut temple expiatori aconseguia ingressos, a més de les ofrenes expiatòries i almoines que es donaven a les misses del claustre, en moltes ocasions amb no més de 20 persones, menys les dels dissabtes i els diumenges, que normalment s’omplien. Amb aquestes premisses, s’entén que la velocitat en la seva construcció fos mínima. Del 1882 al 1980, l’avenç de les obres estava relacionat amb el ritme d’expiació ciutadana. Un ritme lent, però també molt artesanal. Fins a mitjans del segle XX, les bastides que s’utilitzaven a les obres encara eren de fusta i la majoria de pedres estaven cisellades a mà, cop a cop.

Notícies relacionades

Jordi Cruz obrirà un restaurant de cuina tradicional

Les directores espanyoles per fi irrompen en el cine de terror

Les Olimpíades i el consegüent turisme del segle XXI han situat la Sagrada Família en una màquina d’ingressos, tots destinats a la seva construcció. Ara és tan important la logística financera del temple com la tecnologia avançada per a la seva construcció.

Els nens que passejàvem amb una guardiola per aquella Barcelona grisa enteníem que la basílica finalitzaria en el segle XXII. ¿Per què no? Estudiàvem que la mitjana de temps de construcció de les grans catedrals havia sigut de més de 200 anys. El ritme demostrava aquesta lentitud. Ara, la velocitat dels últims anys ha sigut impressionant. Ja no és necessari que les parròquies del barri mobilitzin els seus feligresos, ni que les escoles actuïn com a agitadores de nens i nenes recaptadors per participar en la grandesa de la basílica. Ara tot és un record vintage. Les impressionants hordes de turistes que inunden els voltants de la Sagrada Família són producte de tot allò.