Aquesta no és manera de penjar el bastó

En aquest popular procedimental d’investigació, el gran Hugh Laurie es va revelar a la població global com a líder carismàtic del departament de Medicina Diagnòstica del fictici Hospital Universitari Princeton-Plainsboro de Nova Jersey. Dirigia amb maliciosa autoritat un equip de joves especialistes encarregat d’investigar i diagnosticar malalties rares la descripció de les quals podia deixar sense dormir els més hipocondríacs després d’acabar cada episodi. L’entrega final tenia un títol, a més, gens encoratjador: Todo el mundo muere. Bé és sabut, no feia falta recordar-ho. Però la idea es podia entendre com un joc de paraules amb Todo el mundo miente, mantra del Dr. House i títol del primer episodi: el cercle (de la vida) es tancava. Això, sí, aquesta vegada el capítol el dirigia David Shore, creador de la sèrie, en lloc de Bryan Singer.

Al principi d’aquest tancament de sèrie i temporada, estrenat el 21 de maig del 2012, vèiem House despertant al costat d’un cadàver en un edifici al qual també sembla quedar-li poc temps. Hi ha un incendi en marxa i no se sent els bombers. House no sap si escapar o, en fi, deixar-se endur. El seu subconscient li ofereix ajuda en forma de converses amb antics col·legues, entre ells els morts Lawrence Kutner (Kal Penn) i Amber Volakis (Anne Dudek), que l’animen a rendir-se. Poc després aprenem que el cadàver del costat és l’heroïnòman Oliver (James LeGros), pacient que, davant una mort segura, s’havia ofert a agenciar-se els càrrecs de vandalisme que penjaven sobre House, idea que aquest últim va rebutjar.

Una llarga sèrie d’adeus

A l’exterior del seu cap i aquell edifici, l’oncòleg James Wilson (Robert Sean Leonard) i el degà de Medicina Eric Foreman (Omar Epps) busquen House. Acaben trobant aquell edifici gairebé enderrocat, però, abans que el seu amic en pugui sortir, es produeix una explosió fatal. El forense confirma els pitjors auguris a través dels registres dentals: un dels morts és el nostre antiheroi.

Al sentit funeral organitzat per col·legues i amics hi acudeixen personatges i actors ja absents de la sèrie, com les doctores Remy Hadley (Olivia Wilde) i Allison Cameron (Jennifer Morrison) i l’advocada Stacy Martin (Sela Ward), exnòvia amb qui House tenia bona relació; no hi era present, en un gir polèmic, la Dra. Edelstein (Lisa Cuddy), el seu principal interès amorós. Tots tenen bones paraules per al mort, tret del sempre empàtic i sensible Wilson, el seu particular Dr. Watson, que el descriu com un individu a qui mai li van importar gaire els seus amics. Al contrari que al mateix Laurie: sempre recordaré com en el seu concert de blues al Teatre Artèria Paral·lel del 2012 va aprofitar tota petita oportunitat per cantar les virtuts dels seus companys i presentar allò com un treball en equip.

Que en realitat House no estigués mort i que tothom plorés per ell sense motiu va dividir bastant la crítica. D’acord, Todo el mundo muere resultava coherent en el marc d’un projecte amb molt d’homenatge (no tan) velat a Sherlock Holmes, personatge que simulava la seva pròpia mort en el relat El problema final, base no només del final de House, sinó de, lògicament, els de Sherlock i Miss Sherlock.

Notícies relacionades

Allianz retira el seu patrocini del Festival de les Idees després de les protestes de diversos participants pels seus vincles amb Israel

‘La maldición de Widow’s Bay’ arrasa en uns Emmy que honren la partida d’estrelles i ‘The Pitt’ revalida el guardó a millor drama

Per a alguns detractors, Todo el mundo muere era només una mostra més del melodramatisme en què havia caigut House després de la seva revelació com una sèrie més aviat fosca i realista. Certament, el funeral està carregat, o més ben dit, saturat d’adeus. Però la gran broma final és un acte de cinisme pervers. House va canviar els registres dentals pels de l’Oliver per simular la seva pròpia mort i deslliurar-se de la presó. Només torna a veure’l amb vida Wilson, que té el privilegi de passar els seus últims mesos de vida de ruta motera amb el seu vell amic. A la resta només li queda el dolor, tot i que a Foreman li deixa una espècie de pista.

"És increïblement divertit, imaginatiu... I també algunes coses dolentes", va dir Laurie sobre House en una entrevista amb Entertainment Weekly en els dies del final. "Bàsicament, es posa al costat dels àngels, sense ser necessàriament un àngel". En el mateix article, David Shore afegia més endavant: "Té una profunda brúixola moral, per al seu detriment". Un moment, ¿"al costat dels àngels"? ¿"Profunda brúixola moral"? El més natural seria parafrasejar cert clàssic de Leonard Cohen del 1967 i cantar: "Ei, aquesta no és manera de penjar el bastó".