Nico, la diva de Warhol que va morir a Eivissa

La sobtada mort del cantant i artista Víctor Coyote mentre circulava amb bicicleta recorda una defunció similar ocorreguda a Eivissa fa 38 anys. El matí del 18 de juliol de 1988, la cantant i model Nico es va desplomar inconscient mentre anava amb bicicleta i va morir poc després en un hospital d’Eivissa. L’autòpsia va establir com a causa de la mort un vessament cerebral que segurament li hauria fet trontollar uns metres sobre la bicicleta fins que va caure uns segons després.

"Una dona alemanya apareix morta a la via pública", va titular Diario de Ibiza el 22 de juliol de 1988. "La súbdita alemanya C.P., de 49 anys, va ser trobada el dia 18 en estat inconscient sobre la vorera d’un carrer cèntric d’Eivissa al costat d’una bicicleta". Testimonis de l’accident van arribar a confondre-la amb una rodamon. Expliquen que anava de camí a comprar haixix. Marihuana, segons altres versions. El seu fill Ari, llavors de 25 anys i que l’acompanyava a l’illa, no ha refutat mai aquestes afirmacions.

El dia 22, des de París, es va revelar la identitat de la dona: Christa Päffgen (Colònia, 1938), coneguda artísticament com Nico, cantant, model, apadrinada per Andy Warhol a The Factory, primera vocalista de The Velvet Underground (Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Nico), mite i llegenda per a diverses generacions i posseïdora d’una agenda imbatible d’amants i amistats. Per la seva vida van passar Alain Delon, Chet Baker, Bob Dylan, Jim Morrison i Iggy Pop.

Nico era una assídua de l’illa des de 1958. A Espanya vam apreciar Nico –sense saber que era Nico– abans fins i tot que Andy Warhol. El 1964, la llavors model i actriu ocasional es va convertir en la imatge del brandi nacional més popular de l’època, Terry. El públic celtibèric ni tan sols es va adonar l’any següent del relleu de Nico per l’índia neerlandesa Margot Kocsis, que es va fer encara més popular al protagonitzar sobre un cavall blanc la següent campanya del brandi.

Aleshores Nico ja vivia entre Nova York i París, es relacionava amb les figures més respectades del cine i la música i el 1963 va donar a llum el seu fill Ari, fruit de la relació amb Delon. Ja immersa en The Factory com una de les referències de la fàbrica artística d’Andy Warhol, el mag del pop art va imposar Nico com a cantant de The Velvet Underground. Ni la presència ni les qualitats vocals de Nico, de veu greu i dicció molt germànica, van convèncer mai la banda, que va acabar fent-la fora.

La resta és història. La seva caiguda en la foscor i l’heroïna, els vaivens entre ciutats i països on no acabava d’assentar-se, constants viatges d’anada i tornada de la fama a l’oblit, de l’addicció a la rehabilitació, dels estudis de gravació a l’ostracisme d’una dona que va néixer el 1938 durant el Tercer Reich i que va morir un 18 de juliol, funesta data per a tantes coses.

Notícies relacionades

Els sèniors al rescat dels cinemes: els dimarts de dos euros per als majors de 65 anys triomfen

Les pintures del MNAC tornaran a Sixena entre el 19 d’octubre i el 5 de novembre

Asseguren algunes semblances que va deixar l’heroïna el 1986. Dos anys després, l’estiu en què va morir, el seu fill va anar a Eivissa a visitar-la. Ari es deia oficialment Christian Aaron Boulogne. Alain Delon mai va acceptar la paternitat, tot i que el nen va passar la infància amb la mare de l’actor, Edith Boulogne, de qui va prendre el cognom. Ja en l’adolescència, Ari va tornar amb Nico. Amb ella va conèixer literalment les drogues i addiccions. Després de la mort de la mare, Ari va acabar internat en hospitals psiquiàtrics i es va sotmetre a diferents tractaments de desintoxicació. Van trobar el cadàver el 20 de maig del 2023. Possible causa: sobredosi d’heroïna. Tenia 60 anys.

El 1996, la cerimònia d’entrada de The Velvet Underground al Rock And Roll Hall of Fame en va reunir els membres originals. Ningú va esmentar el nom de Nico. Eivissa la recorda de tant en tant amb actes i exposicions mentre acumula 2,2 milions d’oients mensuals a Spotify. Diu la lletra d’una de les cançons més aclamades, These days: "Aquests dies sembla que penso com tots els canvis van sorgir en els meus camins. I em pregunto si mai veuré una altra carretera". L’última que va veure va ser el 18 de juliol de 1988 arribant en bici al centre d’Eivissa. Las bicicletas son para el verano és una obra de teatre de Fernán-Gómez i una pel·lícula de Chávarri. Alguns estius són millors que d’altres.