‘Girls’: ¿i si al final és tot més senzill?

Durant cinc anys i sis temporades, Girls va ser una sèrie en boca de cada vegada més gent pel seu irònic, complicat, caòtic, contradictori, de vegades decididament fosc retrat de la generació mil·lennista. O, com a mínim, d’un grapat de girls adscrites a aquesta franja d’edat. Al centre hi havia l’absorvida en si mateixa Hannah Horvath (Lena Dunham, també creadora, habitual guionista i ocasional directora de la sèrie), escriptora en potència amb l’objectiu de convertir-se en la veu de la seva generació, o almenys "una veu d’una generació". Orbitant al seu voltant, la mig hippy Jessa (Jemima Kirke), la més pija Marnie (Allison Williams) i la falsament ingènua Shoshanna (Zosia Mamet), tan perdudes en els anys postuniversitaris com ho estava la seva egòlatra millor amiga. Aquestes noies no eren aquí exactament per inspirar-te, sinó perquè et veiessis reflectida o reflectit en les seves tares i poguessis relativitzar les teves pròpies tragèdies quotidianes. No tothom ho va veure així: alguns les van odiar per ser tan imperfectes, per creure’s sovint les millors quan podien ser les pitjors. No a tothom li agrada assumir les seves imperfeccions.

I faltava per arribar-hi Loreen

D’aquests personatges amb grans i legítimes ambicions amb prou feines en quedava rastre a Agarrarse, episodi final estrenat el 16 d’abril del 2017. D’entrada, molts d’ells ni tan sols hi apareixien: no hi eren ni Jessa ni Shoshanna, per no parlar de Ray (Alex Karpovsky), Elijah (Andrew Rannells) i Adam (Adam Driver, a qui Dunham ha deixat com un drap brut al seu segon llibre de memòries), tres boys igual d’importants que elles en aquestes històries d’accidentat trànsit a la vida adulta. Això era, en essència, un mà a mà entre Hannah i Marnie, que al principi del capítol, cansada del seu buit quotidià, proposava a la seva amiga ajudar-la amb la feina de ser mare.

Cinc mesos després, Hannah ja ha tingut el petit Grover i el cria a l’Upstate de Nova York, lluny d’aquells sorollosos Brooklyn i Manhattan que tan bé van exercir com a paisatge natural de la sèrie. Ella voldria donar-li el pit, però el nadó no se li agafa. Després d’una visita conflictiva al pediatre, Marnie s’exhibeix a si mateixa com a mostra de la superioritat de la llet materna sobre la fórmula artificial, però Hannah no sap si la seva ociosa amiga és la millor publicitat per a la lactància materna. ¿I qui estima una filla que no deixa de cantar melosament Fast car, de Tracy Chapman, ni encara que l’hi demanis a punt de vessar les llàgrimes?

Els problemes creixen quan Marnie té la idea de convocar Loreen (Becky Ann Baker), la mare de Hannah, epítom de la sinceritat i l’amor cru. Hi ha una discussió entre mare i filla simplement definitiva. Hannah: "No entenc per què em crides quan ho estic passant tan malament". Loreen: "¿Saps qui més ho està passant malament?". Hannah: "¿Qui?". Loreen: "¡Tothom! ¡Durant tota la seva vida!". Touché.

Gir inesperat

El gir inesperat és que, després d’una trobada casual amb una adolescent a la (il·lògica) fuga de la seva pròpia mare, Hannah sembla que entén Loreen i començar a convertir-se en ella. De tornada a casa, intenta donar el pit a Grover i aquest, ara sí, se li agafa, com si hagués detectat nivells més baixos de cortisol.

Després de l’estrena del capítol, no van ser poques les ressenyes que van parlar de final complaent i de traïció a l’esperit de la sèrie. Com a mínim, als ideals de Hannah, la vocació d’escriptora de la qual queda completament apartada de la mecànica argumental. El capítol sembla proposar una altra visió del personatge: tot el que ella ambiciona és la connexió amb el seu nadó. ¿Seria per influència de Judd Apatow, productor de la sèrie i coguionista de l’episodi, conegut per les seves comèdies cafres amb desenllaços conservadors?

Notícies relacionades

Aquest públic de noies tan inconsistent

Francesc Soler, autor de 'Los asesinos guapos': «Ens costa pensar que algú atractiu pugui ser dolent, però el cervell ens enganya»

 Hi ha un fil a Reddit que es diu: "¿Hi ha algú més que fa com que si l’últim capítol no existís?". Alguns fans de Girls prefereixen pensar en el més coral episodi anterior, apropiadament titulat Ronda de despedida, com a veritable final de la sèrie. I no és mala idea. Era una espècie d’evolució de Desenlace masculino, aquell mític episodi de Seinfeld sobre com (no) es trenca amb un amic. Vèiem les noies ballant a la festa de compromís de Shoshanna mentre sonava un tema inèdit de Julia Michaels. Tot bé.

Però fins i tot un episodi menor de Girls com ara Agarrarse continua sent brillant i infinitament superior a gairebé tot el que es pot caçar a les cadenes i els serveis de streaming ara mateix. Val la pena revisitar aquest capítol tan discutit per recordar-lo. Que grans que eren els seus diàlegs, quina gran actriu que era (és) Dunham, que poques i pocs han sabut (o pogut) agafar-ne el relleu per continuar escrivint les millors sèries sobre el misteri de les relacions.