Un pols amb els dimonis

Lost weekend arriba així després d’un lapse de sis anys com a solista, temps durant el qual a Bridgers (que dilluns fa 32 anys) li ha passat, més o menys, el que a tothom: una successió desordenada d’amargors i alegries. Va perdre el seu pare, va començar i va acabar una relació (amb l’actor Paul Mescal) i sembla haver trobat motius per a la il·lusió en una nova aliança sentimental (amb el còmic i cineasta Bo Burnham). De tot plegat en surt un àlbum molt autobiogràfic, de fina literatura del jo, amb moments per a l’expiació i brots de mala bava.

Phoebe Bridgers no és una cançonista qualsevol, i Lost Weekend ho demostra desplegant una evolució del seu cànon, aquest interiorisme pop que de vegades es fon amb la tradició folk i d’altres cops s’aventura en territoris sònics disruptius. La primera notícia que en vam tenir va ser amb el seu avançament, Lost Boys, una perla de tonada encantada sobre créixer i perdre la innocència, una refinada simfonia pop de butxaca. Al seu equip habitual (Ethan Gruska i Tony Berg) hi afegeix Jack Antonoff i Alex G, i la llista de crèdits fa lliscar noms del prestigi de Caroline Shaw (còmplice de Rosalía a Lux), Blake Mills, Cameron Winter (Geese), Damien Jurado o Conor Oberst.

Perdre la innocència

Notícies relacionades

‘Sauna social’ per sortir de festa

Douglas Stuart , novel·lista: "Vaig créixer convençut que la gran novel·la només podia tractar vides refinades"

L’arrencada amb The Outside projecta la veu de Bridgers a través d’un vocoder i ens convida a protegir-nos amb màquines per suportar la muntanya russa emocional que s’acosta. Les males vibracions l’inspiren en cançons molt remarcables: The Governor’s Waltz, on apunta a la nova parella del seu ex (¿Gracie Abrams?), i la composició que dona títol a l’àlbum, on xiuxiueja cavil·lacions sobre el seu casament cancel·lat en una marejada que condueix a un encreuament de sorollisme glitch i arranjaments de corda.

Bridgers té art i un do per insinuar un pols entre la pol·lució i la puresa, una calma tensa en què es creuen experiències doloroses (acusadores cap al seu pare a Still Standing). Aquí hi ha remansos de pau flotant, una mica fantasmal, però també nervi i solucions instrumentals alambinades, amb recesos cap a les arrels, entre banjos i violins, a Haunted i Panorama, uns temes que s’acosten al país panamericà de Sufjan Stevens. Obra de consagració, per si calia, d’una veu que va per davant del modern i poblat club dels singer-songwriters.