L’accidentada nit de Loles

Costa creure-ho, però hi ha nits que acaben convertides en jurisprudència. La que Loles León i Jeremy Irons van viure el 1999, a més, compte, va tenir tot el necessari per alimentar la sobretaula nacional durant anys: una matinada, dos famosos actors i una suite de luxe. Aquell 9 d’octubre, tots dos havien coincidit en el programa Vértigo: es van avenir tan bé que van decidir continuar la vetllada lluny de les càmeres. Van sopar, van ballar. I, al cap d’unes hores, van fer una parada a Chueca abans d’acabar a l’Hotel Santo Mauro, on s’allotjava el britànic. Fins aquí, el guió tenia perfum de comèdia elegant. Tanmateix, el que va venir després va ser bastant menys glamurós.

L’habitació era un dúplex. I estava a les fosques. En comprovar que la llum no funcionava, Irons va tornar a la recepció per buscar una solució. León, per la seva banda, mentre esperava, va intentar localitzar un interruptor palpant la paret. Un gest automatitzat com buscar el mòbil a la tauleta o obrir una persiana tot just despertar-se. El problema va ser que allà no hi havia un passadís, sinó una escala interior. Llavors, l’actriu va avançar, va perdre peu i va caure fins a la zona inferior de l’estada. El cop va ser brutal: es va fracturar la pelvis i el canell dret. Les possibilitats d’aquella matinada es van apagar de sobte. La visita a l’hospital i unes crosses van substituir l’última copa.

Durant anys es va parlar gairebé tant del que podia haver passat entre ells com del que realment va passar. León mai no ha tingut gaire problema a jugar amb aquest equívoc. Hi va haver química i una nit que encara resta oberta. La resta pertany al terreny de la imaginació, que, quan hi ha una estrella de Hollywood pel mig, treballa hores extres. Ella va explicar després que Irons es va portar com un cavaller i que li va fer arribar flors i bombons durant la convalescència. Fins i tot va recordar amb humor aquella cita truncada en revisitar la història a la televisió anys més tard. Ara bé, sota la facècia hi havia conseqüències poc lleugeres: setmanes apartada de la seva vida normal, fisioteràpia i treballs que no va poder fer perquè continuava recuperant-se de les lesions.

Demanda formal

Notícies relacionades

Lady Gaga dona a llum el seu primer fill

15 llibres recomanats per a la Setmana del Llibre a Català

Així que va demandar el Santo Mauro. La reclamació va arribar als tribunals el 2000 i el plet es va allargar durant uns quants anys, amb un primer revés al jutjat i posteriors recursos. El debat era senzill en aparença: ¿qui responia d’una caiguda succeïda en una habitació sense llum? Durant el procés va quedar acreditat que l’habitació, distribuïda en dues altures, no disposava de l’enllumenat d’emergència exigit, la instal·lació del qual havia requerit l’Ajuntament per a espais d’aquestes característiques. Tot i així, els tribunals van entendre que l’hotel no carregava amb tota la culpa.

El desenllaç va arribar una dècada després. El Tribunal Suprem va mantenir el repartiment fixat anteriorment: un 25% de responsabilitat per al Santo Mauro i un 75% per a Loles León. No obstant això, va elevar fins als 44.292 euros la indemnització que havia fixat l’Audiència Provincial, uns 3.000 euros més. La diferència era en la feina perduda: mentre que l’Audiència només havia compensat un dels compromisos frustrats per l’accident, el Suprem també va tenir en compte un contracte amb una productora australiana que León no va poder atendre. I llavors va aparèixer la part menys vista de qualsevol caiguda: no només es trenquen ossos, també desapareixen projectes i s’ajornen plans. I s’hi han de sumar la rehabilitació i els diners que deixen d’entrar mentre el cos intenta tornar al seu lloc.