¿Quan i per què va eclipsar Yolanda Díaz?

Preocupada pel currículum

La sensació que ha donat la vicepresidenta Díaz en aquesta legislatura és que estava més pendent dels seus èxits com a ministra de Treball i advocada laboralista que no pas de l’orientació política general del Govern. Entre altres coses perquè era i és molt difícil establir una posició comuna en aquest espai sobre la majoria de temes. Així que Díaz s’ha concentrat a mirar de demostrar que durant el seu mandat el mercat de treball ha evolucionat positivament i ho ha fet en la línia contrària a les polítiques de la Transició, sense buscar l’acostament entre patronals i sindicats, sinó posant el BOE al servei d’una determinada concepció ideològica del treball i de les relacions amb el capital. Ignorant, per exemple, que la majoria dels llocs de treball els generen les pimes, a les quals qüestions com el fitxatge obligatori les fan inviables o les aboquen als llimbs de l’economia submergida. Les hores extres són una xacra, però aquest debat no es pot desvincular a Espanya de la productivitat o de l’absentisme. Per tot això, les bones dades que exhibeix sempre Díaz estan sempre sota sospita. La taxa d’atur ha caigut espectacularment, entre altres coses per com s’han comptabilitzat els fixos discontinus. La població ocupada ha crescut, però al mateix ritme que la demografia. Les prestacions socials s’han equiparat al salari mínim, cosa que desincentiva la feina. Els costos laborals han crescut, però no pels salaris, sinó per les cotitzacions. La renda disponible ha augmentat per sota de la inflació. El Ministeri de Treball ha sigut un gran laboratori de polítiques públiques del qual mai s’ha acceptat que fos necessari avaluar-ne l’eficiència i l’eficàcia.

Notícies relacionades

Allianz retira el seu patrocini del Festival de les Idees després de les protestes de diversos participants pels seus vincles amb Israel

‘La maldición de Widow’s Bay’ arrasa en uns Emmy que honren la partida d’estrelles i ‘The Pitt’ revalida el guardó a millor drama

Més llegat personal que polític

El resultat final és que Sumar no ha sigut un artefacte polític gaire millor que el Partit Comunista o Izquierda Unida. El talent que se suposa que havien d’incorporar amb les formes de la nova política no ha passat del postureig. Tot indica que, si s’arriba a organitzar res en la pròxima campanya electoral per a unes generals, no serà sobre la base de les sigles de Sumar ni el lideratge de Yolanda Díaz. Es farà al voltant del "partit" i, com a molt, sobre la base de les aliances amb caire adolescent que s’organitzen entre els que des de les Joventuts Comunistes es van quedar a IU i els que se’n van anar a Podem. De moltes d’aquelles polsegueres ara s’arrosseguen aquests fangs, amb capacitat nul·la de connectar amb els joves d’avui, no els del 2015. La situació es complica encara més perquè Pedro Sánchez ha desplaçat el PSOE tan a l’esquerra que hi ha dies que la vicepresidenta s’ha quedat curta en els seus plantejaments, desbordada per Óscar Puente o per Óscar López. Pablo Iglesias, com Ada Colau, ha demostrat que el seu veritable fet diferencial polític és el narcisisme, capaç d’eclipsar aquell que has volgut convertir en el sol del teu espai polític. A Yolanda Díaz la va eclipsar qui la va encimbellar.