THE OTHER CLUB
¿Quan i per què va eclipsar Yolanda Díaz?
Yolanda Díaz va arribar al segon Govern de Pedro Sánchez com una estrella fulgurant per assumir el Ministeri de Treball. Forjada en el sindicalisme gallec, militant del Partit Comunista d’Espanya, va assolir uns acords amb els agents socials que van permetre sortir més de pressa de la tragèdia de la covid-19. El PSOE i una part del poti-poti madrileny la van convertir en antagonista de l’home fort del seu espai polític al Govern, ni més ni menys que el vicepresident Pablo Iglesias. I en un acte més propi d’heteropatriarcat leninista que no pas de la dinàmica podemita del 15M, Iglesias la va designar a dit com el seu referent al Govern i la futura líder electoral, cosa que va passar en les eleccions del juliol del 2023. Va aguantar el tipus, tot i que ho va fer amb un estrany joc d’aliances nacionals i territorials que van atomitzar la seva força al Congrés, davant el PSOE i davant altres aliats d’investidura, com Junts. Ara promou la seva candidatura per liderar l’Organització Internacional del Treball, ja sigui com a directora general o com a adjunta. Tant se val. La genuïna representant de la regeneració democràtica va arribar al Govern per una designació a dit i en sortiria per una porta giratòria. Aquest espai polític continua hiperfragmentat, les formacions de caràcter nacional que hi sobreviuen cada dia tenen menys marge per diferenciar-se del PSOE en temes com Palestina o els impostos a les grans empreses. La pròrroga d’Almaraz els donarà una mica d’oxigen. Els que estiren el carro són les formacions a l’esquerra del PSOE amb un fort component territorial però que en algunes comunitats autònomes són més antisocialistes que el PP, cosa que no quadra amb el discurs polaritzador de Sumar a l’ombra de Sánchez.
Preocupada pel currículum
La sensació que ha donat la vicepresidenta Díaz en aquesta legislatura és que estava més pendent dels seus èxits com a ministra de Treball i advocada laboralista que no pas de l’orientació política general del Govern. Entre altres coses perquè era i és molt difícil establir una posició comuna en aquest espai sobre la majoria de temes. Així que Díaz s’ha concentrat a mirar de demostrar que durant el seu mandat el mercat de treball ha evolucionat positivament i ho ha fet en la línia contrària a les polítiques de la Transició, sense buscar l’acostament entre patronals i sindicats, sinó posant el BOE al servei d’una determinada concepció ideològica del treball i de les relacions amb el capital. Ignorant, per exemple, que la majoria dels llocs de treball els generen les pimes, a les quals qüestions com el fitxatge obligatori les fan inviables o les aboquen als llimbs de l’economia submergida. Les hores extres són una xacra, però aquest debat no es pot desvincular a Espanya de la productivitat o de l’absentisme. Per tot això, les bones dades que exhibeix sempre Díaz estan sempre sota sospita. La taxa d’atur ha caigut espectacularment, entre altres coses per com s’han comptabilitzat els fixos discontinus. La població ocupada ha crescut, però al mateix ritme que la demografia. Les prestacions socials s’han equiparat al salari mínim, cosa que desincentiva la feina. Els costos laborals han crescut, però no pels salaris, sinó per les cotitzacions. La renda disponible ha augmentat per sota de la inflació. El Ministeri de Treball ha sigut un gran laboratori de polítiques públiques del qual mai s’ha acceptat que fos necessari avaluar-ne l’eficiència i l’eficàcia.
Notícies relacionadesMés llegat personal que polític
El resultat final és que Sumar no ha sigut un artefacte polític gaire millor que el Partit Comunista o Izquierda Unida. El talent que se suposa que havien d’incorporar amb les formes de la nova política no ha passat del postureig. Tot indica que, si s’arriba a organitzar res en la pròxima campanya electoral per a unes generals, no serà sobre la base de les sigles de Sumar ni el lideratge de Yolanda Díaz. Es farà al voltant del "partit" i, com a molt, sobre la base de les aliances amb caire adolescent que s’organitzen entre els que des de les Joventuts Comunistes es van quedar a IU i els que se’n van anar a Podem. De moltes d’aquelles polsegueres ara s’arrosseguen aquests fangs, amb capacitat nul·la de connectar amb els joves d’avui, no els del 2015. La situació es complica encara més perquè Pedro Sánchez ha desplaçat el PSOE tan a l’esquerra que hi ha dies que la vicepresidenta s’ha quedat curta en els seus plantejaments, desbordada per Óscar Puente o per Óscar López. Pablo Iglesias, com Ada Colau, ha demostrat que el seu veritable fet diferencial polític és el narcisisme, capaç d’eclipsar aquell que has volgut convertir en el sol del teu espai polític. A Yolanda Díaz la va eclipsar qui la va encimbellar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Aïllament social 'El cas de l’avi pistoler' o la soledat de la gent gran: cada any els Bombers recuperen 150 cadàvers a Barcelona
- Nous PEM Defensa elevarà un 22% la inversió en els seus grans programes i obrirà el repartiment a més empreses
- Veto digital La Unió Europea proposarà aquest dimecres la prohibició de l'accés a les xarxes socials dels menors de 15 anys
- El 27 de setembre Torredembarra obrirà el 30è Concurs de Castells de Tarragona amb l'esperança de tornar a veure els castells de 8
- Al minut Guerra Ucraina-Russia, en directe, ultima hora | Ucraina rep els primers 3.200 milions deuros del prestec europeu, anuncia Von der Leyen
