La nit que els Beatles van deixar plantat El Cordobés

Madrid estava una mica atordida. Era el primer de juliol de 1965 i quatre nois de Liverpool acabaven d’aterrar a Barajas per fer una cosa que avui sembla inevitable, però llavors tenia força d’anomalia: tocar en una Espanya que mirava amb prevenció els seus cabells llargs i el que representaven. Els Beatles van arribar quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de sis de la tarda i es van refugiar a l’Hotel Fénix, al costat de la plaça de Colón. Hi havia policies, curiosos i periodistes. L’expectació era absoluta. L’endemà actuarien a Las Ventas, però abans la ciutat els tenia preparada una col·lecció d’escenes molt típiques: flamenc, calor, vi de Jerez i un torero famosíssim trucant a una porta, atenció, que no es va obrir.

Aquella nit, John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr van sortir. Poc, però van sortir. Després de passar el dia a l’hotel, van acabar en un tablao acompanyats pel periodista Alfredo Amestoy. La imatge era, si més no, peculiar: venien d’una gira europea, amb aeroports i crits encara enganxats a la roba. Estaven esgotats, però Madrid volia ensenyar-los els seus tòpics més exportables. El pla, però, no es va allargar. Van tornar al Fénix i es van retirar a descansar. Era tard. Semblava que la funció havia acabat, però no va ser així. Encara faltava Manuel Benítez, el Cordobés, amb un fotògraf al darrere i una idea senzilla: obtenir la foto que tothom volia publicar.

Dos mons allunyats

En aquell temps, era un dels fenòmens populars d’una Espanya en què els toreros omplien places i portades. Una fama que desbordava tot el ruedo. De fet, diuen que van arribar a demanar als Beatles per ell, com si per entendre el país calgués passar primer pels toros. Així que la imatge tenia el seu què: els quatre músics més famosos del món al costat de l’home que aquí despertava sospirs. Dos mons llunyíssims en la mateixa fotografia. El problema va ser l’horari. Quan Benítez va aparèixer, la banda ja dormia. Així que el torero se’n va haver d’anar sense la peça.

L’escena va tenir gràcia perquè invertia els papers. L’home a qui mig Espanya volia acostar-se durant unes hores es va quedar esperant. No hi va haver paseíllo possible. Una porta l’hi va arrabassar. Al darrere dormien els Beatles. Al davant hi havia el Cordobés. I al mig, algun empleat obligat a administrar una col·lisió de celebritats que avui hauria encès telèfons i vídeos verticals abans que pogués dir ningú Yesterday. Tot era més lent fa 61 anys. També el fracàs. Aquell episodi, però, va transcendir precisament per això: té la mesura exacta d’una bona anècdota, que travessa generacions. No va canviar la història de la música ni de la tauromàquia: només les va creuar durant uns minuts en un racó madrileny per, després, sense anestèsia, tornar a separar-les com si no hagués passat res.

L’endemà al matí, va arribar el vi de Jerez. I, és clar, un altre cop, tots els ulls es van dirigir als Beatles. La casa Domecq havia traslladat al Fénix unes botes que Lennon i companyia van acabar signant davant d’una comitiva encapçalada per Primo de Rivera. No es van limitar a l’autògraf. També van provar sort amb la venencia, la vara llarga amb què s’extreu el vi de les botes i se serveix des d’una certa altura. La tècnica, òbviament, no s’aprèn entre una roda de premsa i una prova de so: vet aquí tots quatre, aplicats, però força menys precisos que amb els instruments. Va ser tal l’estampa que durant una estona els artistes que canviaven la música popular van deixar de semblar inabastables per convertir-se en turistes intentant que el fino arribés a la copa amb dignitat.

A una porta de distància

Notícies relacionades

Natalie Portman, mare per tercera vegada als 45 anys

La filla d’Elon Musk desafia els robots i l’algoritme

Unes quantes hores després van tocar a Las Ventas i la visita va continuar cap a Barcelona, però el Fénix ja havia acumulat prou material per a una pel·lícula. Tot en ple juliol i en un país que no sabia gaire què havia de fer amb aquells quatre joves, llevat de demanar-los pels cabells i ensenyar-los flamenc. Pot ser que fos el més folklòric del planeta, però també una mica delirant. I, tanmateix, sis dècades després, funciona com una càpsula d’aquell estiu: la modernitat acabava d’aterrar amb guitarres elèctriques i Espanya va córrer a rebre-la amb tot el que tenia a la mà. El Cordobés volia la foto i va arribar tard. Potser per això la història continua tenint tanta gràcia. Hi ha nits en què fins i tot les estrelles més importants es creuen. I d’altres en què, literalment, ai, es queden a una porta de distància.

Ara bé, hi ha un problema. O, més ben dit, un misteri. Durant anys, la versió més repetida va ser aquesta: el Cordobés va arribar tard, els Beatles ja pesaven figues i aquella fotografia no es va fer mai. Així ho va explicar El País el 2013, basant-se tant en l’intent de Jesús Hermida de propiciar la trobada com en els records de Joaquín Luqui. I ho va tornar a sostenir el 2025. Però Manuel Benítez ho va negar després. En una entrevista concedida el 2017 a Radio Córdoba va assegurar que això que els Beatles es neguessin a fotografiar-se amb ell era "una mentida". El matís és important: el torero va desmuntar la suposada plantada, però tampoc no va aportar aquella imatge ni va deixar clar que finalment s’arribés a fer. Per embolicar la troca, Benítez sí que es va reunir amb membres del grup un any després, el 1966, quan dos Beatles i Brian Epstein van viatjar a Còrdova per parlar d’una possible pel·lícula. Pot ser que amb el temps totes dues històries acabessin barrejant-se. O pot ser que encara falti una fotografia per aparèixer.