Un búnquer de regles masculines

Era un ambient particular. A la Residencia a la qual Federico García Lorca va arribar el 1919, amb 21 anys, es boxejava i es llançaven javelines. L’esport estava a l’ordre del dia: córrer, aixecar, saltar. Una rutina que, al capvespre, es transformava en xerinoles i bromes que es podien allargar tota la nit. La literatura va ser l’escotilla que el poeta de Granada va trobar en aquesta petita república d’homes. No devia pas ser fàcil trobar-hi lloc. Ser homosexual en aquella Espanya asfixiant el devia frenar. Va ser precisament en aquesta casa, però, on va trobar alguns dels seus grans amics i on va acabar de convertir-se en l’escriptor que seria. La Residencia va ser refugi, però també un aparador.

Arribar a Madrid ja havia sigut una conquesta. Fernando de los Ríos, el seu professor de dret i una de les figures més destacades del socialisme espanyol, el va animar a traslladar-s’hi, però abans havia de ser admès a la Residencia. Alberto Jiménez, el director, li va garantir una plaça per al primer d’octubre. Una cambra que li va acabar donant una cosa més valuosa que no pas un sostre: independència. De fet, el 1920, després del fracàs teatral d’El maleficio de la mariposa (1920), va defensar davant la seva família la necessitat de quedar-s’hi. Hi podia cultivar la imaginació, créixer. I així ho va reflectir a les obres que va anar creant: Libro de poemas (1921), Canciones (1927) i Romancero gitano (1928). Es va fer escriptor en aquella casa, recolzat pel cineasta Luis Buñuel, el pintor Salvador Dalí, el poeta Emilio Prados i l’intel·lectual Pepín Bello.

Dalí, en l’autobiografia que va editar el 1942, no va dubtar a l’hora de qualificar aquells nois amb vestits anglesos i jaquetes de golf: "Dandisme combinat amb cinisme". Buñuel va fundar l’Orde de Toledo el 1923, una societat solemne i desbaratada en què prioritzaven la resistència i la companyonia. No calia convertir l’esport i la festa en una teoria tancada sobre la masculinitat, però sí que dibuixen una cultura: cos, ironia, conya, desafiament. També burla. El mateix Dalí va assegurar més endavant que, abans de ser acceptat, aquests joves es burlaven del seu aspecte i el batejaven amb diferents malnoms. No quedava ningú fora de perill de l’examen dels altres. Molt menys qui s’apartava del model heterosexual esperat.

Un gran imant

José Moreno, també company i futur director de l’Arxiu del Palau Nacional d’Espanya, va deixar el testimoni més incòmode. El 1944, a Vida en claro, les seves memòries, va remarcar que Federico apareixia allà de manera irregular i que no el rebien pas igual tots: "Alguns ensumaven el seu defecte i se n’allunyaven". Defecte. La paraula aranya. Cal precisar que ho va escriure força temps després i que, per tant, som davant un record retrospectiu, no davant una crònica redactada als anys 20. "Quan obria el piano i es posava a cantar, però, tots perdien la seva fortalesa", va afegir.

Notícies relacionades

Aquell públic de noies tan inconsistent

Bad Bunny guanya set Emmys pel xou de la Superbowl

Buñuel va oferir una escena encara més aspra. En Mi último suspiro, publicat el 1982, va recuperar una conversa que va acabar amb una pregunta a boca de canó: "¿És veritat que ets marieta?". Segons el seu relat, Lorca va donar per acabada l’amistat i se’n va anar. Es van reconciliar la mateixa nit.

Amb Dalí, amistat i desig es van acostar. Es van conèixer a la Residencia i el seu vincle es va fer especialment estret llavors, amb les estades de Lorca a Cadaqués el 1925 i el 1927 com un altre escenari fonamental. Hi va haver cartes i dibuixos, una fascinació mútua que ha alimentat interpretacions durant lustres. El gener de 1986, un Dalí ja ancià va rebre Gibson a la Torre Galatea de Figueres per parlar sobre el tema. D’aquella conversa en va sortir una entrevista que Gibson va publicar a El País: hi va reconèixer la passió de Federico i va confessar no haver-li sabut correspondre mai. Quatre dies després, va voler matisar les seves paraules i va enviar una carta al director en què va definir el seu vincle com "un amor eròtic i tràgic". És el seu record, formulat sis dècades després.