Terror i fantasia a Suburbia

L’agost del 2024, dins del cicle de projeccions estiuenques del CCCB que acompanyava l’exposició Suburbia. La construcció del somni americà, es va projectar un film poc conegut i realitzat 14 anys abans, The myth of the American sleepover. El seu director, David Robert Mitchell, havia nascut el 1974 i tenia llavors 36 anys, però retratava entre certa melancolia i el naturalisme les experiències dels mil·lenistes dels suburbis de Detroit durant un estiu. Tot i que els mil·lennistes, o generació Y, són els nascuts entre 1981 i 1996, i per tant Mitchell pertany a la generació anterior, l’X (1965 a 1980), hi ha en aquest film un pòsit de veritat en aquest retrat de l’espai suburbial de les grans ciutats, tan present en la narrativa nord-americana sigui en format literari (Richard Yates, John Cheever), cinematogràfic (El nadador i Revolutionary road, adaptacions de novel·les de Cheever i Yates, o l’obra de Todd Solondz), televisiu (la sèrie Mad men) o fotogràfic (Gregory Crewdson).

La curta filmografia de Mitchell gira en certa manera al voltant d’aquesta idea gens reduccionista, perquè el concepte de suburbi i espai urbà admet consideracions diverses. Ell ho ha formulat a través de la fantasia, sigui en relat de terror o de ciència-ficció, com en el cas del seu segon i més prestigiós llargmetratge, It follows (2014), i el que ara s’estrena en sales, El final de Oak Street. El seu primer film va apel·lar al realisme, però després les coses han sigut ben diferents per a aquest franctirador del cine que bascula entre l’independent i el de gran producció: It follows, que va costar prop d’un milió d’euros, era la prolongació en el temps de les pel·lícules de terror entre indie i sèrie B dels 70 –La matança de Texas, La noche de Halloween–, mentre que El final de Oak Street ha tingut un pressupost de més de 73 milions d’euros, una producció d’envergadura a càrrec de Bad Robot –la companyia de J. J. Abrams– i un repartiment encapçalat per Anne Hathaway i Ewan McGregor, aquest en un personatge pensat inicialment per a Oscar Isaac. El tipus d’història connecta amb els interessos d’Abrams, no tant en les seves sèries televisives de ciència-ficció (Perdidos, Fringe, Alcatraz, Westworld) com en la trilogia cinematogràfica que va produir fa uns anys, la de Monstruoso, Carrer Cloverfield 10 i The Cloverfield.

El primer treball de Mitchell va ser el curt Virgin (2002), amb l’aparició de la Verge Maria com a excusa per a la recerca de l’amor veritable. Després de la seva radiografia de l’adolescència suburbial va barrejar les dues coses, el fantàstic i el suburbi, a It follows. Que una pel·lícula barata de terror fos seleccionada en la Setmana de la Crítica de Cannes feia intuir que la perspectiva del director gairebé novell incloïa aspectes nous. I tant que els tenia. It follows està centrada en temes habituals en el gènere modern –l’alteritat, els virus, l’abstracció d’un ens maligne que canvia de forma– conduïts per tortuositats d’allò més estimulant i amb un treball prodigiós sobre el punt de vista que emparenta la pel·lícula amb cineastes clàssics com Jacques Tourneur.

El mal no té forma al film, o més aviat adopta diverses formes humanes en una mateixa seqüència. Només pot veure-ho la protagonista. La noia ha practicat l’acte sexual amb el seu nòvio. El jove li diu després que ho ha fet per foragitar els mals esperits que l’assetjaven. En altres paraules, els hi ha traspassat a ella a través del sexe. Aquest experiment amb el punt de vista dona lloc a moments excel·lents com el tiroteig a la platja i l’enfrontament a la piscina entre la protagonista i els seus amics i l’ens.

Mitchell en va sortir enfortit gràcies al que va recaptar la pel·lícula a tot el món –19 milions d’euros, recuperant amb escreix la inversió– i que fos considerat un dels millors films independents dels estrenats el 2014 i el 2015. La seva protagonista, Maika Monroe, amb petits papers anteriors a les ordres de Sofia Coppola i Jason Reitman, també va transcendir en el gènere: l’hem vist després a la macabra Longlegs , d’Osgood Perkins, i fent de mainadera assassina al remake de La mano que mece la cuna. Com acostuma a passar després d’un èxit cinematogràfic inesperat, a Mitchell li van donar el més semblant a un xec en blanc per al seu següent film, Lo que esconde Silver Lake (2018), un relat indefinible entre el neo noir, el thriller al·lucinogen, Kafka i David Lynch, distribuït per la firma A24 i interpretat per Andrew Garfield i Riley Keough. Una espècie de Mulholland Drive més desmesurat, amb els suburbis de Los Angeles com a marc i les aventures trasbalsades d’un personatge avorrit a la recerca d’una veïna tan enlluernadora com misteriosa.

Càstig tàcit

Notícies relacionades

Guia per farmejar aura, versió adulta

Els germans Gallagher exhibeixen reconciliació a la Mostra de Venècia

Els ha passat a molts cineastes després d’un debut, o un segon film, molt prometedor. Amb el següent, més car, es creen moltes expectatives i el fracàs és a la cantonada. Entrar per la porta gran en la indústria no és una tasca fàcil. Ho han experimentat Steven Soderbergh, Darren Aronofsky o Spike Lee. Les expectatives a nivell crític es van veure complertes: Mitchell va passar a engrossir la llista dels directors nord-americans a tenir molt en compte. No així a nivell comercial: set milions de pressupost i una recaptació que no va arribar als dos milions. La història de sempre: càstig tàcit. Mitchell ha tardat vuit anys a dirigir la seva següent pel·lícula, El final de Oak Street, en què els veïns d’un altre barri suburbà són trasplantats a un lloc desconegut per culpa d’un esdeveniment còsmic.

Sembla que la sort de Mitchell no dependrà exclusivament de l’èxit d’aquest film, ja que està rodant They follow, seqüela de la seva pel·lícula més rendible, de nou amb Monroe, i que d’acord amb el seu títol augmentarà l’amenaça numèricament; i prepara Evergreen pines and the fading summer, relat fantàstic ambientat en un campament d’estiu i protagonitzat per Jim Carrey.