Autòpsia de la família Panero

Jaime Chávarri no era un complet desconegut abans de fer El desencanto, però les seves activitats cinematogràfiques s’havien desenvolupat en l’indie espanyol de finals dels 60. Per exemple, va participar en el guió del film d’Iván Zulueta Un, dos, tres... al escondite inglés (1969), introduint apunts de comèdia negra, i va acabar sent ajudant de direcció i decorador. També va rodar diversos curts en 8 mm i Súper 8 mm, dos dels quals, Run, Blancanieves, Run (1967) i Ginebra en los infiernos (1970), de plantejaments molt moderns. Després del seu debut en format llarg, Los viajes escolares (1974), amb Maribel Martín i Lucía Bosé, Chávarri va ser escollit per Querejeta per fer la que seria una de les pel·lícules definitives de l’època, tant en termes cinematogràfics com també en el context de la Transició espanyola: El desencanto.

El plantejament va ser molt directe: filmar durant diverses setmanes —al llarg d’un any i mig—, en blanc i negre i amb dues càmeres, els membres de la família de Leopoldo Panero, un intel·lectual republicà durant la primera meitat dels anys trenta que va acabar entrant a Falange Española i que seria considerat un dels poetes oficials del règim franquista. Va morir el 1962. El film reuneix la seva vídua, Felicidad Blanc, i els seus tres fills, Leopoldo María, Juan Luis i Michi. Tots quatre es dedicarien a l’escriptura, tot i que el petit, el diletant Michi, ho faria de manera més ocasional.

Decadència física

El director Ricardo Franco els reuniria el 1994 en una segona part apòcrifa, Después de tantos años. Aleshores ja no hi era la mare, finada el 1990. Avui, la família s’ha extingit. Ja a El desencanto es pot veure en els rostres d’alguns d’ells el rastre de la decadència física i de les addiccions. El primer a morir va ser Michi, el 2004, als 52 anys. Després, Juan Luis, el 2013, i Leopoldo María, el 2014.

Chávarri ja tenia algun contacte previ amb el clan Panero. Michi va ser un dels protagonistes de Señales en la ventana (1974), un curtmetratge seu de nou minuts. Era l’únic membre de la família que coneixia i tenien amistats comunes, com per exemple Antonio Gasset, però no l’apreciava massa. De tota manera, l’existència d’aquell curtmetratge va poder facilitar, en certa manera, el projecte d’El desencanto i la confiança que Chávarri es va anar guanyant amb paciència amb els Panero. El principal instigador seria Querejeta. "Crec que a Elías la idea li arriba a través de Michi. Jo no sabia res dels Panero. No sabia ni qui era Leopoldo Panero, únicament em sonava vagament el nom", explicava recentment Chávarri en una entrevista inclosa en el llibre El desencanto. 50 años, aparegut durant el Festival de Màlaga amb motiu de la restauració de la pel·lícula.

Ruïna econòmica

Querejeta li va explicar a Chávarri la precària situació en què es trobaven Felicidad i els seus fills, obligats a vendre moltes pertinences, i tots els seus llibres, a conseqüència d’una ruïna forjada ja una dècada abans, amb la mort del pare. El director va acceptar l’envit de fer el documental perquè llavors estava disposat a fer el que fos: "Si m’hagués dit ‘Fes un documental sobre una escombriaire’, doncs també ho hauria fet". "La pel·lícula serà el que vosaltres m’expliqueu", li va dir el director a Felicidad Blanc en la seva primera trobada. Querejeta, que anava al teatre amb ella, ja havia iniciat el procés de seducció perquè acceptés involucrar-se en la pel·lícula. Després van arribar els fills, sempre més hoscos en el metratge resultant. Leopoldo María, el més gran, al principi no hi participaria. Amb Juan Luis no es van entendre des del primer dia.

Notícies relacionades

Dudamel, entusiasta de l’Orfeó Català: "Els meus estimats", així ens anomena"

L’Orfeó Català o com cantar per amor a l’art en l’elit musical

Tanmateix, malgrat les evidents tensions entre els Panero i Chávarri, entre el clan i la càmera, entre ells i contra el món, les coses sorgeixen i flueixen amb una sorprenent naturalitat a la pel·lícula. El desencanto no és només el retrat d’aquest clan familiar. A través dels Panero, la pel·lícula actua com una crònica de l’Espanya vulnerada per la Guerra Civil i el règim franquista, i mostra com aquests fets històrics tan rellevants van determinar la conducta i les relacions entre els membres de la família. Inicialment, havia de ser un curtmetratge centrat en un homenatge a Astorga a la figura del pare, però Chávarri hi va veure tant potencial que al final va aconseguir convèncer Querejeta de convertir-lo en un llargmetratge.

El desencanto s ’havia d’estrenar en el festival de Sant Sebastià del 1976, però Querejeta, d’acord amb la resta de l’equip, va decidir retirar la cinta en protesta contra l’actitud d’indefinició que els responsables del certamen havien tingut davant la dura repressió policial al País Basc. El film es va convertir en un autèntic fenomen cultural i polític abans d’estrenar-se el 17 de setembre d’aquell any a Madrid i Barcelona.