La maledicció de les sagues

El 2019, un titular altament ofensiu posava la cirereta a l’última temporada d’un dels grans fenòmens televisius de la dècada. "¿És George R. R. Martin un gandul per no haver acabat Joc de trons?", es preguntava un diari de tirada nacional a les seves pàgines de cultura en un intent suposadament còmic de remarcar que el novel·lista nord-americà, immers en la saga Cançó de gel i foc des del 1996, s’havia deixat avançar per la superproducció televisiva i havia comparegut a l’emissió d’El tron de ferro amb els deures a mig fer. Perquè, en efecte, l’adaptació televisiva de Joc de trons va acabar, sí, però Martin seguia, encara segueix, de fet, encallat en el penúltim llibre de l’heptalogia, Vents d’hivern.  

El 2011 va arribar Dansa de dracs i, des d’aleshores, la vida ha sigut per als seguidors de Martin com entretenir-se contemplant les plantes rodadores d’un desèrtic western: un llarguíssim pla seqüència de res. Això pel que fa a Cançó de gel i foc, és clar, perquè durant tot aquest temps no ha deixat d’escriure, ha supervisat les diferents adaptacions d’HBO i ha engrossit el seu catàleg de novel·les curtes. És la descomunal saga sobre els Lannister, els Targaryen i companyia el que se li resisteix, una cosa que, pel que sembla, no és exclusiu del barbut arquitecte de Roca Casterly i Invernalia, que complirà 78 anys el setembre vinent: en les últimes dècades, gairebé com una maledicció, autors d’èxit de literatura generalment fantàstica embarcats en sagues d’ambició colossal s’han quedat encallats i no aconsegueixen acabar el que un dia van anunciar com a trilogies, pentalogies o decalogies.

També David Peace va tardar 12 anys a publicar el tancament de la seva fabulosa trilogia de Tòquio i Sue Grafton es va quedar a una sola lletra de poder completar el seu Alfabet del Crim, però aquí hem vingut a parlar de casos encara més extrems i de l’edat d’or de les sagues literàries també com la dels autors a punt d’un atac de nervis i incapaços d’acabar-les. I aquí no hi ha qui li faci ombra, ho han endevinat, George R. R. Martin.

"Aquest any ha sigut... estressant, per dir-ho suaument. Han passat tantes coses que ha sigut aclaparador. Coses meravelloses, coses emocionants. Somnis que s’han fet realitat. Però també hi ha hagut malsons", anotava la setmana passada en el seu blog personal l’autor de Foc i sang. "He perdut amics. He lluitat contra la tristesa i la depressió. El pitjor encara pot estar per venir. Vaig fer 77 anys el setembre passat, i els dic, envellir no és gens divertit. Però també hi ha hagut moments increïbles", afegia en un missatge que va posar de nou en alerta els seus fans i va revifar el debat sobre el futur de Cançó de gel i foc i, per extensió, de totes les sèries interminables.

També hi ha, entretenint l’espera, la trilogia Exiles, de la qual Melanie Rawn deu l’última entrega des del 1997; el final llargament postergat d’Outlander, sèrie literària amb exitosa derivada cinematogràfica que Diana Gabaldon està escrivint des del 1991. o els mercenaris de la Terra Salvatge de Nicholas Eames, sèrie que va arrencar a bon ritme el 2017 –dos llibres, Reyes de la tierra salvaje i Rosa la sanguinaria, en un parell d’anys–, però el desenllaç del qual ja suma vuit anys d’inquietant espera.

Una minúcia, en qualsevol cas, al costat dels 15 i 13 anys, respectivament, que fa que esperen els lectors de Patrick Rothfuss i Scott Lynch, probablement els més coneguts del lot –amb permís, és clar, de Martin– i els qui millor il·lustren que no sempre voler és poder.

Escriure amb el cap trencat

Ho explicava fa poc Rothfuss, acompanyat gairebé sempre per un cor de lectors enfurismats que li recorden que totes aquestes pàgines que esperen amb ganes no s’escriuran soles. Menys encara si qui ha de fer-ho està complint compromisos promocionals a la Comic Con o tuitejant sobre la depressió. "Escric amb el cap. Podries trencar-te una cama i continuar escrivint. Però si, per exemple, se’t mor el gos, això ja està al teu cap. O si la teva relació és un desastre. O si tens un trastorn de l’estat d’ànim (que, estadísticament, és entre 6 i deu vegades més probable que tinguis si ets escriptor). O si tens depressió, diagnosticada o no, o qualsevol de les innombrables coses que poden fallar químicament al teu cervell. O si simplement la teva vida és una merda, o el teu pare està malalt, o, per exemple, la República s’està enfonsant i hi ha una autòcrata en el poder", va il·lustrar l’autor en un intent per descriure tot el que pot interposar-se entre un autor i un termini d’entrega acordat i firmat.

El nord-americà, ungit al seu dia com el Tolkien de l’Oest Mitjà, sap molt bé del que parla, ja que porta tres lustres, des del 2011, posant a prova la paciència dels seus seguidors i ajornant la publicació de Les portes de pedra, tercer i últim títol de la trilogia Crònica de l’Assassí de Reis. Els dos primers, El nom del vent i El temor d’un home savi, van vendre més de 10 milions d’exemplars arreu del món i el van consagrar com a gran renovador de la fantasia èpica, però també el van llançar a un pou de salut mental malmesa, retrets digitals i una mena de bloqueig creatiu del qual encara no ha aconseguit sortir.

El 2020, la seva editora va airejar públicament que no havia llegit ni una paraula d’aquest tercer llibre i fins i tot va posar en dubte que hagués escrit res en els últims anys. "Ningú esperaria que fessis joies precioses si la teva mà s’hagués quedat atrapada en una premsa hidràulica", va voler relativitzar Rothfuss en una xerrada en què advocava per desmitificar el que es coneix com el bloqueig de l’escriptor. "La veritat és que de vegades escriure és simplement difícil. Com qualsevol altra activitat professional o creativa", va dir.

El mateix ha d’opinar Martin, que s’ha referit en no poques ocasions a les dificultats homèriques per aconseguir acabar Vents d’hivern. "Fa anys que lluito contra ella; no és una novel·la, sinó una dotzena de novel·les, cada una amb un protagonista diferent, aliats i amants que els envolten, i tots entrellaçats en el temps d’una manera extremadament complexa. Així que és molt, molt desafiador", va explicar el 2020, quan els seus fans es van començar a impacientar. Uns anys després, el 2025, una escomesa sarcàstica per burlar els seus crítics més ferotges va gelar la sang a més d’un. "Han perdut la fe en mi o en el llibre. Mai acabaré Vents d’hivern. Si ho faig, mai acabaré Somni de primavera. I si ho faig, no serà bo. Hauria d’aconseguir que un altre escriptor em reemplacés", va enumerar a tall de memorial de greuges. L’hivern, de moment, ni hi és ni se l’espera.

Entre els aficionats al gènere circula la forassenyada teoria que en realitat tot és culpa del prolífic Brandon Sanderson, mag de la fantasia i la ciència-ficció que hauria aprofitat l’hemal·lúrgia, un tipus de màgia creat per ell mateix per a la saga Mistborn, per pispar el talent als seus principals rivals, però l’explicació real és molt més senzilla i implica, gairebé sempre, una barreja d’èxit sobrevingut, ambició desmesurada i col·lapse mental. "Ningú vol ser qui causi retards a tots els que participen en el cicle de producció, a qui han de complir els horaris, als qui tenen feines estables i a qui han de complir certs requisits", reconeixia en una entrevista recent Scott Lynch, l’autor que d’una manera més clara s’ha referit a com els problemes d’ansietat i depressió han afectat la seva carrera.

Depressió i ansietat

L’escriptor, finalista dels Hugo Awards i els World Fantasy Awards, va debutar en gran el 2006 amb Las mentiras de Locke Lamora i es va embarcar en una heptalogia batejada Los caballeros bastardos de la qual només s’han publicat dos títols més: Mares de sangre bajo cielos rojos (2007) i La república de los ladrones (2013). Des d’aleshores, la quarta novel·la de la sèrie no fa més que retardar-se amb noves revisions, aturades pandèmiques i turbulències personals. "M’hauria ajudat molt si la meva depressió i ansietat haguessin estat més ben controlades molt abans, perquè estaven interferint activament en la meva vida i la meva carrera. Tot i que he tingut la fortuna de disfrutar d’un èxit considerable, la meva incapacitat per complir amb els terminis m’ha perjudicat", lamentava Lynch. Els seus lectors, mentrestant, continuen esperant i desesperant-se una mica més cada any que passa.

30 anys sense els Lannister, Targaryen i companyia

L’agost del 1996, mentre Oasis feien història a Knebworth Park i centenars de canells es trencaven a l’uníson sota el pes ingovernable de La broma infinita, aquest proverbial acudit de més de 1.000 pàgines que David Foster Wallace va rematar amb una verborreica fartanera de cites, una (encara llavors) modesta saga de fantasia èpica començava la seva etapa a les llibreries. Ja ho saben: winter is coming, els Set Regnes com a gegantí pati d’esbarjo dels Lannister, Targaryen, Baratheon i companyia.

Notícies relacionades

El Lleó d’Or premia El-Toukhy i reivindica la resiliència femenina

‘The Pitt’ apunta a regnar als Emmy

El seu autor, un precoç i imaginatiu escriptor, feia una dècada que estava allunyat de la narrativa, treballant de manera gairebé exclusiva en guions per a Twilight Zone, Max Headroom i Beauty and the Beast, quan el 1991 se li va aparèixer la imatge d’uns cadells de llop huarg abandonats a la neu. Impossible resistir-s’hi. "Em vaig asseure a escriure i, en uns tres dies, simplement va fluir de mi, gairebé en la forma que ja heu llegit", explicaria George R. R. Martin molt després, el 2014, a Rolling Stone.

Encara haurien de passar cinc anys perquè aquell rapte creatiu es convertís en el primer volum de Cançó de gel i foc. Però des del 2011, any de publicació de la cinquena entrega, els lectors esperen l’aparició de Vents d’hivern, sisè títol de Cançó de gel i foc, i el que ha de tancar la saga, Somni de primavera.