Cristina Fernández Cubas, el món del qual neix l’escriptura

Així la vaig veure la primera vegada que la vaig trobar en un avió rar que ens portava de Madrid a Mèxic. Anàvem a una de les sèries de trobades que organitza cada any la Fira del Llibre de Guadalajara, Mèxic. Ella era a la zona prèvia a l’embarcament, prenent-se un whisky al qual jo em vaig sumar. La Cristina estava sola i jo també. Estar sol amb Cristina Fernández Cubas és molt més que estar acompanyat pel món sencer. Més segur, més alegre, més ple de futur, tot i que no hi hagi ni conversa ni pressa. Els seus ulls miren com si el nouvingut fos allà amb la idea que ella, precisament, l’estigués esperant, amb els ulls hiperoberts, fent que la seva cara sigui, des que entres al lloc, el senyal inevitable i joiós d’un retrobament. És com si et digués, mentre tu et presentes: "¿Què dimonis fas que m’arribes tan tard?"

Així l’he vist sempre, abans, llavors i després. De fet, va passar fa un mes a Gijón, quan vam coincidir a la Setmana Negra. Ella va voler anar amb el seu editor, Juan Cerezo, a contemplar un casament unisex que se celebrava en un d’aquells bonics llocs marins del territori inesborrable de Juan Cueto. L’editor, ella, altres amics eren part del que s’esperava aquella tarda, quan ella havia de parlar dels seus llibres i els altres estàvem esperant que toqués el torn per a qualsevol cosa.

Ella sabia al que estava: segur que allà hi havia més d’un conte, i nosaltres sabríem de la seva naturalesa mesos després, o potser mai; però ella segur que ja, en aquell instant, el tenia al cap. De tots els que érem allà, esperant el capvespre de les paraules, la que millor se situava als llocs, dreta o asseguda, era la Cristina, perquè alhora que se situava bé al seu voltant feia l’efecte que amb els seus ulls ens anava explicant els contes que deia cap endins.

Després, quan la vaig veure parlar dels seus llibres, asseguda a dalt de tot, em vaig estar fixant en la seva manera de mirar-nos als que estàvem a baix: d’aquelles mirades seves als que la seguíem hi hauria un conte o més, o res, però ella seria capaç d’explicar-ho. Era per a mi un enorme gust imaginar-la veient-nos cap endins, com si li estigués dictant algú tots els contes que inclouen el conte que aquella mateixa nit s’inventaria per dormir.

Notícies relacionades

Allianz retira el seu patrocini del Festival de les Idees després de les protestes de diversos participants pels seus vincles amb Israel

‘La maldición de Widow’s Bay’ arrasa en uns Emmy que honren la partida d’estrelles i ‘The Pitt’ revalida el guardó a millor drama

Deia que els vaig trobar, la Cristina i el seu editor, com si haguessin estat allà sempre, en un casament molt esperat. Ells eren tan feliços, buscant en aquest gaudi en el camí a l’àpat, sense treure’s encara de sobre la roba que portaven de Barcelona. Els ulls de la Cristina eren llavors, ho són sempre, els que tenia en aquella nit de Mèxic, mirant als celatges com si ella estigués buscant, entre els que es casaven, els arguments per a un conte. De fet, quan parles amb ella i li preguntes d’on li venen els contes t’adones de seguida que no hi ha un sol dels seus relats que no hagi viatjat amb ella a la seva infantesa, a la seva adolescència, cap aquell moment mateix en què està, com aquell dia, a Gijón esperant que li donin empara a l’hotel que encara no li obre la porta.

Llegint els seus contes (Todos los cuentos, Tusquets, és el que millor explica la seva manera d’explicar), se sap de la seva imaginació i de la seva ment, i veient-la asseguda com el dia en què la vaig veure en aquell aeroport de bojos, un arriba a saber molt d’aquesta dona extraordinària: tranquil·la explicant la seva presència sense dir res, mirant com si sempre hagués estat asseguda allà. Em va produir aleshores la sensació de ser una enviada de la nit perquè ni jo ni ningú dels que pujaríem a l’avió se sentís sol. Ella té un do plàcid que reapareix quan es llegeixen els seus llibres, alguns dels quals (Mi hermana Elba, per exemple, o Lúnula y Violeta, o Parientes pobres del diablo, o La ventana del jardín, o qualsevol altre dels de la seva bonica col·lecció) semblen escrits per explicar-nos en certa manera les nostres vides. Fernando Valls, exegeta sense màcula de la seva escriptura, explica a les pàgines del seu pròleg aquest text: "Si un llibre de narracions és com un vaixell ben estibat, llavors aquest volum Todos los cuentos que recull Todos los cuentos (...) potser s’hauria de concebre com un transatlàntic". Me la vaig trobar, de debò, en un transatlàntic, el que passa és que va semblar que ella viatjava en l’aire, pensant en contes que no acabaran mai. Els porta dins.