‘Rocky’, la boxa i el somni americà

"El 1976 va ser l’any de Rocky, és clar. A ningú li importava Carrie". La frase és de Brian De Palma, descontent per com United Artists havia llançat la seva pel·lícula. Estem veient en aquesta sèrie estiuenca que la collita del 1976 va ser de les millors del nou Hollywood capitanejat per la generació de De Palma, Scorsese, Schrader, Lucas, Coppola i Spielberg, però ningú comptava amb l’aparició inesperada i fulgurant de Sylvester Stallone amb el seu guió i interpretació de Rocky. Carrie havia costat un milió i mig d’euros i va acabar recaptant 29 milions. Taxi driver va ser més barata –una mica més d’un milió–, i també va recaptar una mica menys, uns 25 milions. El pressupost de Rocky no va arribar als 835.000 euros, però el seu benefici seria infinitament més gran: 102 milions arreu del món.

Negoci econòmic rodó. Però no només això. En la cerimònia dels Oscars, celebrada el 28 de març del 1977, competien pel premi a la millor pel·lícula Taxi driver, Tots els homes del president, Network i Camí a la glòria: un film sobre la paranoia i la violència en la societat nord-americana, un sobre la corrupció política, un altre sobre el poder insaciable de la televisió i un biopic de Woody Guthrie, respectivament. Però va ser la cinquena pel·lícula en lliça, la història de superació d’un púgil italoamericà anomenat Rocky Balboa, la que aconseguiria l’Oscar al millor film. No només aquest, sinó que John G. Avildsen –sòlid cineasta al servei de les idees de Stallone–,desbancaria Sidney Lumet, Alan J. Pakula i Ingmar Bergman en persona –que competia amb Cara a cara– com a millor director.

Rocky va perdre en les altres categories en què competia. Peter Firth i Faye Dunaway, per Network, van vèncer Stallone i Talia Shire com a millor actor i actriu (la Sissy Spacek de Carrie també havia sigut nominada). Paddy Chayefsky (Network una altra vegada) va pispar a Stallone l’estatueta al millor guió original. La pel·lícula es va prendre la revenja en l’aspecte tècnic, ja que els muntadors de Rocky, Richard Halsey i Scott Conrad, van ser recompensats amb l’Oscar per sobre dels seus homònims a Network, Tots els homes del president i Camí a la glòria. La que se’n va anar amb les mans buides va ser Taxi driver. Rocky en va guanyar tres de les vuit en què va ser nominat, però dues d’elles van ser les més importants.

Quan va rodar la pel·lícula, Stallone havia complert 30 anys. No era un nouvingut a la indústria, però només havia fet petits papers a Adeu, nena, La cursa de la mort i Bananas. I, com a protagonista, The party at Kitty and Stud’s, un film eròtic del 1970 que es va mantenir mig ocult fins després de l’èxit de Rocky, quan es va reestrenar amb el títol de... The italian stallion! (joc de paraules entre semental i Stallone italians).

Els Oscars i l’èxit comercial li van donar ales per créixer... ¡i de quina manera! Dos anys després debutava com a director amb La cocina del infierno, sobre un dels barris més conflictius de Nova York en la dècada dels 40. Després va fer una mica de tot, de sindicalista, esbirro, policia o soldat del futur. Però sobretot, i en menys de 10 anys, va rendibilitzar el personatge de Rocky en tres pel·lícules més –la saga ja va pels nou títols, inclosos els de l’spin-off Creed– i en va protagonitzar i produir tres de la seva altra saga de més èxit, Rambo –cinc films fins avui.

Tradició

Notícies relacionades

Lady Gaga dona a llum el seu primer fill

15 llibres recomanats per a la Setmana del Llibre a Català

Tot gràcies a revisar una tradició cinematogràfica molt americana, la del cinema de boxa (Gentleman Jim, Cos i ànima, El ídolo de barro, Més dura serà la caiguda, Marcado por el odio, Toro Salvatge, Million dollar baby), des d’una perspectiva menys sòrdida de l’habitual i destinada a mostrar que, amb esforç i tenacitat, els púgils més humils, com Balboa, poden fer realitat el seu somni; el somni americà, en definitiva.

Rocky es guanya la vida fent de recaptador per a un usurer de Filadèlfia. Entaula relacions amb una noia introvertida (Talia Shire), es fa amic del seu germà (Burt Young), confia en el seu veterà entrenador (Burgess Meredith), continua exercitant-se i acaba obtenint la seva recompensa: quan el rival de l’actual campió dels pesos pesants, Apollo Creed (Carl Weathers), es fractura la mà, el campió decideix buscar com a contrincant un púgil desconegut. Bona part de la pel·lícula està orientada cap al combat final entre Rocky i Apollo, filmat sense la tensió i la sang d’altres pel·lícules. Entremig, Rocky s’entrena a fons i puja fins a dalt de les escales del Museu d’Art de Filadèlfia, el seu cim particular, al so de l’èpica Gonna fly now, tema escrit per l’autor de la banda sonora del film, Bill Conti.