Can Oller, un segle de bar

A casa sempre va ser "El pare i el fill", però el seu nom és Can Oller. Es tracta d’un bar situat a la cantonada del carrer de Còrsega i el passeig de Sant Joan, davant la font d’Hèrcules, considerada la més antiga de la ciutat. Es va inaugurar el 1928, tot i que la placa sota l’entrada digui 1929. Coses de la lenta burocràcia de llavors. El va obrir Pep Oller, que va arribar de Vallirana per establir-se a Barcelona. Feien olles de fang des de molt temps enrere. D’aquí el cognom Oller. El bar, a poc a poc, es va anar convertint en punt de trobada de molts veïns per la seva ubicació a la cantonada. El barri, conegut per la Masia d’en Grassot, es començava a consolidar. Als anys 60 va arribar al bar el fill que treballava a la banca: el Pepitu, així l’anomenava el seu pare i també els clients. Hi ha algun dibuix d’ell al local.

Tenia un aspecte bonàs que il·luminava l’establiment. Un somriure plàcid ajudat per unes galtes divertides. El seu posat rere la barra era únic. D’amic de tothom. Segons recorda Alcides Pimentel, el tercer personatge d’aquesta història, al qual continuen anomenant "Júnior", van viure pare i fill al mateix bar, als 60 i 70, entre l’entresolat i una espècie de soterrani on ara tenen un despatx. Eren de Vallirana. Tenia cases i terrenys, tot i que en aquells anys això valia més aviat poc. El futur era a la ciutat. "El Pepitu em va portar alguna vegada al seu poble. No vaig entendre mai com van poder viure al bar durant tants anys. És clar que eren uns altres temps", afirma amb certa nostàlgia cap a l’home que va confiar en ell i li va traspassar el negoci. Als anys 70, Can Oller era un centre de debat. Ens trobem al final del franquisme en un barri qualsevol de Barcelona.

Es reunien en xerrada privada les forces vives del barri: Ramon Passoles, el de la pastisseria, ja desapareguda; l’escriptor Javier Tomeo, veí de Roger de Flor; els de la farmàcia, encara oberta amb un altre propietari, llegits i cultes, i els de la llibreria Internacional, al carrer de Nàpols, a qui un grup d’extrema dreta els va posar una bomba. Tenien fama de comunistes. Era el 1973. Aquells eren intel·lectuals quilòmetre zero, i a molta honra, aquests que no surten a les grans històries. De Can Oller eren conegudes, i ho són, les truites de patates i una espècie d’empanadilles que ha anat evolucionant amb el temps. "Era l’aperitiu més típic. Però l’arribada de les empanades argentines ha provocat un canvi en els hàbits d’aquest menjar. La pasta l’han deixat de fer". I el secret era a la massa, com sempre.

No sempre va fer tota la cantonada

Notícies relacionades

Allianz retira el seu patrocini del Festival de les Idees després de les protestes de diversos participants pels seus vincles amb Israel

‘La maldición de Widow’s Bay’ arrasa en uns Emmy que honren la partida d’estrelles i ‘The Pitt’ revalida el guardó a millor drama

Can Oller conserva la majoria de les peces amb què van inaugurar el 1928. Sobretot un gran mirall que sembla l’escut del Barça i que Alcides recorda que un americà li va voler comprar. La gran barra, situada en perpendicular amb el passeig de Sant Joan, manté el marbre, però la part frontal es va canviar el 1989. "Jo vaig arribar al bar el 1992. La meva mare era la cuinera del Pepitu. Som dominicans i jo havia començat a estudiar Geografia. Primer van ser quatre hores els caps de setmana i a poc a poc es va anar incrementant el temps. El Pep m’estimava molt. Li agradava que no estigués mirant el rellotge", recorda en un excel·lent català.

Molts clients habituals van pensar que el Pepitu, a partir d’ara el Pep, l’havia adoptat. Oller no tenia fills. Va estar casat i la seva parella encara viu a Palau de Plegamans. "El 2002 em va fer un plantejament seriós, sobretot de cara al lloguer". El bar és en una finca de propietat vertical, i tot i que el local té un lloguer protegit, sempre hi ha la por de la relació contractual. "Tot i que mai hi ha hagut problemes". Can Oller no sempre va ocupar tota la cantonada. A finals dels 70, i com que el negoci anava molt bé, sense un sol dia de festa, Pep Oller fill va arrendar el local del costat. Era d’unes planxadores que es jubilaven. Encara es pot observar la porta a aquest local, ara convertida en finestra. L’Oller actual és producte de tres generacions. L’última, la del jove dominicà que ha mantingut l’essència del bar com en aquells llunyans anys 20. El lloc ha superat tota mena de vicissituds polítiques. I ara està a punt de complir un segle d’història.