La nit que Ava Gardner va ser expulsada del Ritz: ¿Realment va orinar a la catifa de l’hotel més luxós de Madrid?

El xoc tenia alguna cosa de pel·lícula. D’una banda, un establiment inaugurat el 1910 sota l’impuls d’Alfons XIII, aixecat perquè la capital pogués presumir davant Europa de llums d’aranya i vaixelles impecables. I, de l’altra, Ava, una dona criada a Carolina del Nord, convertida per Hollywood en desig planetari. Aquí va trobar una cosa que Los Angeles no podia oferir-li: distància i un grapat d’amics disposats a allargar qualsevol sopar. En una ciutat grisa per decret, ella era un vestit obert de bat a bat: brindis, rialles, tacons. I, després, un altre bar. I una alba. El Ritz podia oferir-li una suite. El que no podia era apagar-la.

Aquelles festes no entenien d’horaris. Per la seva habitació passaven actors, músics i toreros. Allà es cantava fins a altes hores de la matinada. Ava sabia esprémer com poques les oportunitats que la capital li oferia. I, precisament, diverses cròniques de l’època coincideixen que l’hotel va acabar convidant-la a marxar pel soroll de les reunions i per una convivència cada vegada més difícil amb les normes de la casa. No costa imaginar l’escena: a baix, les flors ben col·locades i els cendrers al seu lloc; a dalt, el xivarri travessant els velluts i posant a prova la paciència. No va ser una postal amable, la veritat. Dormir a prop seu devia ser tot un càstig. Però, tot i així, hi ha alguna cosa magnètica en aquesta col·lisió entre la disciplina del luxe i una dona que es negava a abaixar els decibels. El Ritz oferia sobrietat. I Ava responia amb vida. Massa, potser. Ella era així. Vivia el present amb intensitat.

I, llavors, va aparèixer la catifa. Billy Wilder va explicar a Fernando Trueba en una entrevista gravada el 1991 per a El País que el Ritz li havia negat l’allotjament perquè, atenció, la gent del cine no era benvinguda. Segons ell, aquella mesura es va prendre després de la nit que Ava va fer les seves necessitats a la moqueta del vestíbul. El director polonès, capaç de travessar qualsevol solemnitat amb una broma, en aquest cas, va assegurar que havia promès no fer el mateix. El seu testimoni té valor, tot i que no converteix els fets en acta notarial: estava relatant una història que circulava pel gremi, no una escena que hagués presenciat. Però, justament, aquí hi ha la gràcia. I la cautela. Pot ser que succeís. I també pot ser que el temps afegís alcohol i alcohol a l’episodi. Qui sap. Del que no hi havia dubte era que el conte resultava perfecte. Tan ideal que desmentir-ho hauria sigut gairebé espatllar-ho.

Protegir els secrets

Notícies relacionades

Allianz retira el seu patrocini del Festival de les Idees després de les protestes de diversos participants pels seus vincles amb Israel

‘La maldición de Widow’s Bay’ arrasa en uns Emmy que honren la partida d’estrelles i ‘The Pitt’ revalida el guardó a millor drama

L’hipotètic veto, a més, hauria anat més enllà d’ella. Durant anys, tal com recorden diferents testimonis del cine espanyol, el Ritz va mirar amb recel la indústria, com si cada claqueta amagués un vas trencat. El mateix Wilder va situar el seu rebuig en el marc d’aquesta política, i Paco León, quan va investigar la vida madrilenya d’Ava per a ‘Arde Madrid’, va recollir la versió que l’incident havia tancat les portes del Ritz a tota la faràndula. Potser resulta exagerat atribuir una decisió a una sola matinada. Els grans hotels, com les famílies antigues, solen protegir els seus secrets amb mitjos somriures. No obstant, la història encaixa amb l’època: l’actriu encarnava tot el que el franquisme vigilava i molts locals somiaven.

Avui, l’antic Ritz llueix renovat, amb l’estiu entrant educadament al seu jardí. Ja no queda res d’aquella moqueta, si és que mai va existir, ni tampoc botons que puguin assenyalar el punt exacte del suposat delicte. Queda alguna cosa millor: una anècdota que explica per què Ava continua pertanyent a Madrid. No només per les seves pel·lícules, sinó també per les sobretaules que es van desbordar i pel whisky que va demanar una última cançó. Tenia una manera molt particular de tocar l’alba com una pàtria. I el més important: ningú podia frenar-la. La seva adrenalina era el millor dels escuts. La van expulsar. O això diuen. És igual. Ella va sortir de l’hotel i es va endinsar en el folklore. Així que, mentre la ciutat suï a l’agost i algú allargui una copa quan ja estiguin recollint les taules, hi haurà qui recordi que, una vegada, el luxe va voler imposar silenci. I Ava, per descomptat, vehement, va fer soroll. Molt.