I el cinema va descobrir Stephen King

El 1976 Stephen King encara no era un dels autors més populars i prolífics de la novel·la de terror. El seu primer llibre, Carrie, va aparèixer el 1974. Brian De Palma, que aquell mateix any estrenava la seva cult movie per excel·lència, El fantasma del paraíso, buscava material per a la seva següent pel·lícula. Un escriptor que va conèixer al gimnàs li va recomanar la novel·la de King. De Palma va quedar enganxat a la història d’una adolescent que menstrua abans d’hora, té poders telecinètics, és objecte de bullying a l’escola i acaba venjant-se de tots aquells que l’han humiliat al ball de graduació.

"Soc conscient del meu interès per les persones que el sistema deixa fora. I tinc molt bones raons per fer-ho: és exactament el meu cas", va dir en una entrevista De Palma referint-se a les seves pugnes amb els directius dels estudis. Es podia sentir identificat amb les peripècies de Carrie White. Per a ell, Carrie era "la història d’un aneguet lleig a qui martiritzen a l’institut i que es pren la revenja".

Del guió se’n va encarregar Lawrence D. Cohen, que tornaria a King en escriure algun episodi de la sèrie It (1990). L’adaptació cinematogràfica va resultar força fidel al llibre. Només se’n va eliminar l’estructura original en flashbacks i De Palma va carregar "una mica les tintes en la imatgeria catòlica perquè –va dir– és una cosa que conec bé i sempre m’ha impressionat". D’aquí que Carrie faci servir els seus poders per crucificar la seva mare amb estris de cuina reproduint el Martiri de sant Sebastià, mentre que King la fa morir d’un atac de cor provocat per la seva filla.

El director també va restar una mica d’importància als poders telecinètics de la protagonista per aprofundir en el retrat d’una nena venjativa que passa per experiències que ha viscut molta gent als instituts. I mentre que a la novel·la Carrie destrossa tota la ciutat, De Palma va preferir que al film només destruís la sala de ball, perquè per als estudiants el punt culminant del curs és el ball de graduació.

Doble càsting

El càsting es va fer en paral·lel al de La guerra de las galàxies. George Lucas i De Palma buscaven actors joves i poc coneguts, i els que es presentaven per a una pel·lícula també feien la prova per a l’altra. Amy Irving, que encarna la millor amiga de Carrie, i es convertiria després en esposa de De Palma, va estar a punt de ser escollida per Lucas per encarnar la princesa Leia. Els productors no volien Sissy Spacek, que només havia destacat a Males terres de Terrence Malick, però De Palma va imposar el seu criteri. John Travolta –un any abans de ser Tony Manero– i William Katt –el futur gran heroi americà– van formar part del repartiment escolar, i la veterana Piper Laurie –després la pèrfida Catherine Martell de Twin Peaks– va assumir el paper de la mare.

Bernard Herrmann va compondre aquell any les bandes sonores d’Obsessió, del mateix De Palma, i Taxi driver, de Scorsese. Hauria d’haver escrit la de Carrie, però va morir la nit de Nadal del 1975. De Palma va pensar en Pino Donaggio, que havia compost la música de la formidable Amenaça a l’ombra, de Nicolas Roeg. Li agradava la música d’aquella pel·lícula de misteri venecià, van contactar i es van entendre. A partir de Carrie seria el seu músic habitual.

El film va establir les bases d’un determinat terror modern al costat de la saga Halloween de John Carpenter o La matança de Texas de Tobe Hooper. L’estil de De Palma amb la càmera era molt més barroc. L’escena que comença mostrant les paperetes al ball de graduació i acaba amb la galleda de sang amb què ridiculitzaran Carrie es va fer en pla seqüència i el rodatge va necessitar un dia sencer. La seqüència completa del ball es va fer en dues setmanes de filmació.

Notícies relacionades

Lady Gaga dona a llum el seu primer fill

15 llibres recomanats per a la Setmana del Llibre a Català

El twist final va crear escola: quan el relat sembla haver finalitzat, un nou i inesperat ensurt –la mà de Carrie que agafa la de la seva amiga des de sota terra– espanta/gratifica l’espectador. Era una idea a la qual De Palma donava voltes perquè no el convencia el final previst. Spacek va voler rodar-la personalment, de manera que la mà que surt de sota terra és la seva, encara que no se li vegi mai el rostre. Va ser Jack Fisk qui va cavar la tomba, va posar l’actriu dins d’una caixa i la va tapar amb terra. Va estar així diverses hores. Fisk, director artístic del film, era el marit de Spacek, que va ser decoradora de plató a El fantasma del paraíso.

El 1988 va arribar a Broadway una versió musical de l’obra de King. Va ser un fracàs estrepitós. Del 2013 és el remake cinematogràfic, amb Chloë Grace Moretz com a Carrie i Julianne Moore en el paper de la mare. I per a aquesta tardor està prevista la sèrie Carrie realitzada per Mike Flanagan.