De la Yakuza al kabuki, arriba el fenomen del Japó

Filmin acaba d’estrenar ‘Kokuho. El maestro del kabuki’, la pel·lícula d’imatge real més exitosa en tota la història del cine japonès, un relat que durant gairebé tres hores il·lustra 50 anys de canvis i transformacions personals i col·lectives.

De la Yakuza al kabuki, arriba el fenomen del Japó
2
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Kokuho. El maestro del kabuki repassa 50 anys de la història del Japó. L’acció arrenca el 1964, a partir de dues de les tradicions que tot occidental coneix de la societat japonesa: el kabuki, o teatre clàssic, i la Yakuza, les famílies organitzades de clans mafiosos sobre les quals s’han fet tantes pel·lícules tant a Orient com a Occident. És un film minuciós que es pren el seu temps –gairebé tres hores– per relatar una voràgine d’esdeveniments que afecten principalment Kikuho Tashibana, un personatge en el qual conviuen les dues tradicions, la teatral i la criminal.

Perquè quan comença el film, a Nagasaki, el jove Kikuho actua en un espectacle de kabuki en un petit local. Poc després, a l’escenari, els membres d’una família assassinen el seu pare, líder d’una Yakuza. Al no poder venjar-lo, Kikuho comença un dur aprenentatge en el món del teatre a través del seu protector, Hangiro Hanai, un dels actors més famosos del kabuki.

La pel·lícula està dirigida per Lee Sang-il, que va competir fa 10 anys en el festival de Sant Sebastià amb Rage, un thriller amb un escabrós assassí en sèrie protagonitzat pel veterà Ken Watanabe, habitual en produccions nord-americanes (L’últim samurai, Memòries d’una geisha, Batman begins, Cartes des d’Iwo Jima, Origen, Godzilla i la sèrie Tokyo Vice) i que en Kokuho encarna el famós actor de kabuki, amb mètodes especialment durs i intransigents per ensenyar a les noves promeses.

Estrenada en la Quinzena de Cineastes del festival de Cannes del 2025, la pel·lícula va començar a circular per tots els certàmens posteriors (Toronto, Xangai, Busan, Bangkok, Rio de Janeiro, Tesalònica, Palm Springs, Dublín) sense ser estrictament una pel·lícula de festivals. És més aviat un espectacle popular, plantejat de forma exquisida, que ha fet diana comercial al seu país i ha funcionat bé en d’altres –Austràlia, Estats Units, Corea del Sud, França, Itàlia, Turquia– on s’ha estrenat.

A Espanya va arribar divendres en estríming a través de Filmin. De moment ja és la pel·lícula amb més recaptació de la història del cine japonès, amb 14 milions d’espectadors. La més exitosa en imatge real, perquè en anime no li guanya ningú. Ha recaptat arreu del món més de 116 milions d’euros. Va ser seleccionada per als Oscars pel Japó, tot i que no va passar l’última fase, i va ser nominada en la categoria de maquillatge i perruqueria competint amb títols com Els pecadors i Frankenstein, que es va emportar finalment l’estatueta.

Reconstrucció d’èpoques

Notícies relacionades

Un dels aspectes rellevants del film és la reconstrucció escènica i ambiental de cada una de les èpoques tractades. La fotografia és obra de l’únic membre no japonès de l’equip, el tunisià Sofian el-Fani, un nòmada de la càmera que ha treballat molt en el cine francès: seva és la il·luminació de La vida d’Adèle.

El kabuki serveix de teló de fons a la història, tot i que la seva particular idiosincràsia marca alguns dels aspectes més rellevants en el relat d’aprenentatge i sacrifici del protagonista.