Nazis i serventes a la Barcelona de 1941

En una nota final, Marta Platel explica que les serventes protagonistes d’El baile de las criadas (Planeta) tenen característiques de les serventes que va conèixer al barri on vivia i a les cases de les seves companyes d’escola, a cavall dels anys 60 i 70, inferim. El barri era la Bonanova i l’escola, "de nenes", el Sagrat Cor de Sarrià, concreta l’autora amb reticència. "A veure si semblaré elitista. ¡No és que fóssim una família de milionaris, ni de bon tros!", diu.

Platel no tenia serventa, tot i que n’hi havia al seu entorn. Però no els parava atenció. "Quan anava a fer els deures a casa d’amigues, et portaven el berenar i t’explicaven batalletes –recorda–. I jo pensava: ‘Per a aquests rotllos ja tinc la meva àvia’". Després de publicar el 2023 El último vuelo de la abeja reina, la seva primera novel·la, va decidir donar veu a aquestes "dones oblidades" amb El baile de las criadas, novel·la guanyadora de l’últim premi Fernando Lara, recompensat amb 120.000 euros.

Retrocedim a 1941, a Barcelona. Els nazis campen al seu aire a la ciutat, hi ha grans esvàstiques desplegades en actes a la Universitat de Barcelona, al teatre Coliseum i al Palau de la Música malgrat que el règim franquista és neutral, i part de l’alta burgesia barcelonina es decanta cap al nacionalsocialisme, per això Alemanya va guanyant la Segona Guerra Mundial.

No sembla una estima recíproca. De la novel·la es desprèn cert menyspreu de la mimada colònia alemanya cap als jerarques, rics i trepes franquistes. "Els nazis consideraven que el feixisme espanyol era massa religiós i clerical –exposa Platel–. ¡Quan anava de viatge, Franco portava la mà incorrupta de Santa Teresa!". L’autora, com molts d’altres, va tenir notícia de la simpatia de Barcelona per Hitler amb Nazis a Barcelona, dels historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, "un llibre fantàstic".

Sí que és recíproc l’amor entre una serventa i un vicecònsol alemany, un idil·li explosiu que sorgeix al Saló Cibeles, en un ball de criades on ell no hi té res a fer. Aquest idil·li prohibit, digne d’una cançó de Bambino, és el cor d’El baile de las criadas. "No soc especialment romàntica i em feia molta por semblar cursi –relata l’escriptora–. ¿Com aconsegueixes que aquest amor es palpi i se senti sense caure en la cursileria? Crec que he aconseguit no ser massa prestigiosa".

Notícies relacionades

El Lleó d’Or premia El-Toukhy i reivindica la resiliència femenina

‘The Pitt’ apunta a regnar als Emmy

El vicecònsul de qui s’enamora la Melisa, serventa a casa dels fastigosos Llebrera, sobretot ell, és un membre bo del partit nazi: forma part d’una xarxa que ajuda jueus a fugir d’Europa. "Els nazis van ser el pitjor que ha passat per la història, però hi va haver persones decents en el nazisme –indica Platel–. Tots coneixem Oskar Schindler per La llista de Schindler, però n’hi va haver d’altres. Jo em vaig inspirar una mica en Georg Ferdinand Duckwitz (diplomàtic alemany que va arreglar la fugida a Suècia de milers de jueus de la Dinamarca ocupada)".

Una vegada que la Melisa descobreix l’activitat secreta del vicecònsol, organitza amb companyes seves, en altres cases bones, una xarxa d’espionatge per ajudar el seu enamorat. "No és una història d’espies a l’estil John le Carré, ¿eh? –fa broma Platel–. Decideixen espiar com una forma de resistència i de prendre’s la revenja davant els abusos que pateixen". De tota mena. "Hi ha llibres sobre aquella època basats en testimonis de criades, i eren esclaves –diu la novel·lista–. Tenien festa els dijous a la tarda i cobraven una misèria. A moltes les feien entrar a les monges, que els ensenyaven que havien de ser bones, netes, obedients i treballadores. Però no els advertien que si el senyor o el senyoret volien, podien abusar d’elles amb impunitat".