Paisatge íntim d’una ruptura

Dirigida per Hlynur Pálmason (Godland), El amor que permanece té una història mínima, tímidament desestructurada i repuntada amb escenes que són propietat de la fantasia. Aquesta història mínima és la d’una parella jove, ella artista plàstica i ell mariner, que han decidit acabar, o potser posar en pausa, la seva relació. Una decisió que afronten amb naturalitat –sostenint les rutines de sempre i la idea de família– per protegir els seus tres fills, encara petits.

Notícies relacionades

Javier Cercas i els extremenys de La Gavilla

El Lleó d’Or premia El-Toukhy i reivindica la resiliència femenina

No obstant, malgrat els esforços, el canvi es cola emocionalment en el seu dia a dia. Pálmason, que ambienta la cinta en un paisatge rural islandès obert al mar, no explora la nova vida dels personatges des del melodrama. No hi ha un arc clar, sinó vaivens. No hi ha una evolució emocional evident, sinó pics sentimentals i dubtes. No hi ha decisions fèrries, sinó personatges vulnerables que fan el que poden.

Explica la història d’aquestes persones mitjançant escenes quotidianes, algunes d’extraordinàries (la de l’hospital i la fletxa). En aquestes, importen les emocions dels personatges, però també dues idees que ajuden a comprendre’ls. Una és com aquests es relacionen amb els seus escenaris domèstics i professionals. L’altra, com les seves vides depenen en gran manera del paisatge i com el paisatge en depèn (l’art d’ella, la professió d’ell). És en aquestes dues coses, representades visualment de forma exquisida, on El amor que permanece agafa volada.