‘Don’ Emilio Lledó, el professor feliç

El costum peninsular de tutejar tothom no va arribar a Tenerife, o almenys no havia arribat a l’illa quan, el 1964, va venir don Emilio Lledó per ensenyar-nos filosofia. Arribava per exercir de catedràtic a la Universitat de La Laguna. Mai vam tenir un professor millor, ni a La Laguna hi va haver llavors algú tan dedicat al que l’obligava l’ensenyament. Ell era l’ànima de les seves classes, i era també el que millor cultivava, com a professor, l’ànima dels seus alumnes. Don Emilio era llavors, i ho va continuar sent sempre, un andalús cosmopolita que havia nascut a Sevilla, al costat de Triana. Ja era un gran filòsof quan va venir a estar amb nosaltres. Un savi que havia exercit a Alemanya i després a Valladolid. Sempre va deixar empremtes de la seva saviesa, i va fer de l’amistat una manera de ser. Nascut el 5 de novembre de 1927, tenia 37 anys quan va arribar a l’illa per ensenyar a la seva universitat.

La primera vegada que el vaig veure va ser davant de l’aula on havia de fer la seva classe. Ens saludava al rebre’ns, i sempre ho va fer. Allà on fos, quan va deixar Tenerife, i les vegades que va tornar, era el nostre mestre. Tots l’anomenàvem don Emilio, fins que va passar el temps i només uns quants vam mantenir a Tenerife i fora de l’illa el respecte que reflecteix el don. Don Emilio mai va donar importància a l’estatus del don.

El seu amic, un altre savi del periodisme i de la literatura, Miguel Delibes, va preguntar a Lledó per què se n’anava a ensenyar a Tenerife. Don Emilio li va dir que aquella era la plaça a què havia opositat, tot i que fos lluny. I Delibes li va dir: "¿Lluny d’on?". Don Emilio seria estimat a l’illa per tot el món, pels seus alumnes grans i pels més joves. Entre aquests últims hi vaig ser jo. Mai he tingut un mestre com ell.

Lledó es va fer aviat conegut per la seva esperançada manera d’ensenyar dins i fora de classe. Ens aprovava el que féssim si el que li mostràvem era senyal d’interès o de passió per la ciència o la cultura o, simplement, reflectia l’alegria de voler saber. Des de ben aviat ens va ensenyar una expressió: enthousiasmos, ‘entusiasme’ en el seu estimat grec. Sense entusiasme, no només és impossible aprendre sinó, sobretot, estimar, estimar allò que sigui ciència i que sigui veritat.

Aquest enthousiasmos de don Emilio va arribar al cor de tots nosaltres. Va arribar a l’illa per explicar, sobretot, l’essència en què es basa l’entusiasme: l’alegria d’aprendre. A ell aquesta manera de ser i d’estar, i de comprendre, li venia d’un gran mestre que va tenir quan la República espanyola encara regia en aquest país i en els seus ensenyants.

Don Emilio va sentir aquella manera d’aprendre quan era un nen de 9 anys a l’escola de don Francisco López Sancho, que sempre ha sigut per a ell don Francisco… Don Francisco, un republicà en plena Guerra Civil, demanava als seus estudiants "suggeriments de la lectura". A La Laguna, o allà on ensenyés, el mestre Lledó sempre va recordar aquesta expressió, fins avui mateix. Per ell aquests "suggeriments" havien sigut un regal, i per a nosaltres ho va ser també i per sempre.

Notícies relacionades

Natalie Portman, mare per tercera vegada als 45 anys

La filla d’Elon Musk desafia els robots i l’algoritme

Vaig tenir dos mestres en la meva vida; un va ser don Emilio i l’altre va ser don Domingo Pérez Minik, autodidacte, nascut a Tenerife, on va viure sempre, i que va escriure per a Ínsula i per a diaris argentins en una època en què van ser perseguits i empresonats molts republicans. La Guerra Civil va durar a Espanya més enllà de la guerra, i don Domingo va viure aquest mal escrivint i ensenyant-nos. Don Emilio Lledó va ser un dels seus grans amics. Per mi, aquestes dues persones són, amb la meva mare, la part més inoblidable de la meva vida.

Quan don Emilio va obtenir nova càtedra a Barcelona, se’n van anar darrere seu alumnes que ja havien descobert la saviesa del mestre en els anys de La Laguna. Quan se’n va anar tampoc va marxar del tot, perquè és impossible que algú com Lledó s’oblidi dels llocs i, sobretot, que se li oblidin els llocs on va ensenyar. D’aquella època conservo subratllats paràgrafs escrits per Lledó sobre la vida, aquest país i el món. Vet aquí un dels textos del mestre : "A mi em fa infeliç el dolor, la violència. ¿Com ser feliç en un món tan violent, tan agressiu? Tots tenim dret a ser feliços, però hi ha moments en què aquest dret se’ns enfosqueix: la finitud del cos, el caràcter partit del nostre ésser… Per ser feliços necessitem que ens escullin, que ens entenguin… El foment de l’odi que alimenten certs mitjans de comunicació promou la infelicitat i la violència…".