¿Han mirat el gradient de la renda a Ceuta?

Uns centenars de metres separen la ciutat europea de Ceuta de la ciutat marroquina de Fnideq. La renda per càpita a Ceuta és de 23.000 euros a l’any i la de Fnideq (Castillejos en castellà) és d’uns 5.000 euros a l’any, cinc vegades menys. Es tracta del gradient de renda més abrupte del món. El gradient és un concepte de la física que compara la diferència en els valors d’una magnitud entre dos punts en relació amb la distància que els separa. Al límit de la quàntica, el gradient permet mesurar disrupcions de tota mena: climàtiques, productives, demogràfiques, etcètera. No cal apuntar-se al neomarxisme imperant ni al bonisme clàssic per entendre que el que ha passat aquesta setmana a Ceuta és la imatge icònica del gradient desproporcionat de renda i demogràfic entre Europa i els seus veïns del Sud. "Aquest gradient –va dir en el III Fòrum del Mediterrani Josep Borrell, ex alt representant exterior de la UE–, actua com un imant amb una força que no poden aturar cap tanca ni cap mur".

El trilema de la UE

En aquest mateix Fòrum, el professor de l’IESE Pedro Videla, tampoc gens sospitós de formar part de la internacional papanatista, va resumir les conseqüències d’aquest gradient en les polítiques de la UE respecte als seus veïns del Sud, ja que ha de decidir entre pactar amb els governs autocràtics per controlar la migració irregular (cosa que ha fet fins ara Espanya amb el Marroc), regar d’inversions aquests països per continuar enriquint els autòcrates a canvi dels seus favors (que és el que fa la Xina) o promoure el desenvolupament econòmic d’aquests països forçant un canvi en els seus sistemes polítics que redueixi el gradient institucional (que és igual o més gran que el de la renda). L’auge de l’extrema dreta i de la islamofòbia dificulta en aquest moment que la UE es plantegi l’opció del desenvolupament econòmic i institucional, però la velocitat a què la Xina inverteix en l’Àfrica, inclòs el nord mediterrani, apuja el preu en la licitació per aconseguir el favor dels autòcrates.

Els errors d’Espanya

Tot i que el que està de moda al poti-poti madrileny és que Pedro Sánchez tingui la culpa de tot (i ja li agrada pel seu narcisisme), el fet és que en la crisi d’aquesta setmana a Ceuta hi ha fallades "d’Estat", començant per la intel·ligència. No és acceptable que 50.000 persones s’acostin a les platges de Ceuta des del Marroc (una cosa que es triga dies a fer) i no hagi advertit ningú els ministeris d’Interior i d’Exteriors o que, com va dir un portaveu de la Moncloa divendres, ningú els fes cas "perquè estaven amb els incendis". Patètic. Però també hi tenen alguna responsabilitat els jutges que tant respecte reclamen i mereixen, però que han de fer-se responsables dels seus actes. Publicar una sentència del Tribunal Suprem en què s’interpreta que les devolucions en calent només són legals si els immigrants "salten una tanca" és d’una certa irresponsabilitat, atès que els convida a arribar nedant per la platja. Totes dues coses passen en un context en què Pedro Sánchez, per no ferir els seus socis de Sumar i Podem, ha canviat la política exterior espanyola respecte al Marroc sense explicar-ho, sense pactar-ho amb el PP i sense alinear la resta d’institucions de l’Estat. I, curiosament, ho ha fet al ritme de Donald Trump, que va incloure el Marroc en els Acords d’Abraham i va aconseguir que fos un dels primers països de majoria sunnita que ha reconegut l’Estat d’Israel. Però tot era massa lleig per al món de Yupi de Sumar. Per a Sánchez sempre és primum vivere, deinde philosophari.

Notícies relacionades

Lady Gaga dona a llum el seu primer fill

15 llibres recomanats per a la Setmana del Llibre a Català

El Marroc apuja el preu

Sobre aquestes bases, el que ha passat aquesta setmana és més senzill d’explicar que no de solucionar. El Marroc ha activat un exèrcit de gent empobrida per demostrar a Espanya que si no paga més que la Xina a la seva monarquia pot provocar una majoria absoluta de Vox si s’ho proposa perquè, a més, els seus socis de la UE la poden deixar tirada pel mal cap del seu president del Govern en la manera d’explicar l’última regularització d’immigrants. I la capacitat d’infligir dolor del regne alauita s’ha multiplicat per l’exquisidesa d’uns jutges del Suprem i per un error d’intel·ligència o de direcció política de la intel·ligència. Passat el vendaval, quan les càmeres del poti-poti madrileny surtin de Ceuta, el gradient de renda i demogràfic continuarà allà amb la força d’un imant al qual no hi ha tanca ni balisa al Tarajal que redueixi la força d’atracció. Fa uns dies, el president de la Cambra de Barcelona, Josep Santacreu, ens va dir: "el futur no és de qui freni la immigració sinó de qui la gestioni de la manera més intel·ligent". I d’això n’ha faltat molt a Ceuta.