Un clàssic

Definitivament l’agost tampoc és el que era. Com gairebé res. Enrere queden els temps de tancament per vacances, ciutats desertes, absència de declaracions polítiques... com passava quan les hores s’allunyaven a l’espera de recuperar el seu ritme al setembre. Gradualment.

La majoria de les notícies es consideraven serps d’estiu. Eren poc menys que rumors potenciats o globus sonda per prendre el pols a la ciutadania sobre pròximes mesures impopulars. Els famosos eren pocs i els seus estiuejos envejats. La ràdio imposava els seus codis musicals. No hi havia tants festivals o grans esdeveniments. No hi havia lliga i el futbol es limitava a tornejos de pretemporada en els quals es lluïen fitxatges i es compactaven aficions confiades que aquell any, sí.

De tot això no en fa tant temps. Però sí prou com per mantenir viu un record que, estimant-lo fresc, erosionem nosaltres mateixos amb l’ajuda inestimable de les noves tecnologies. Les que ens permetran a partir d’avui continuar connectats per saber al moment l’avenç dels nous incendis, els estralls d’una altra onada de calor i l’arribada de més migrants. Tot això amb les seves corresponents tensions i el rèdit que la dreta li intentarà treure. Les facilitats informatives ampliaran les controvèrsies buscades pels polítics de guàrdia de cada partit, insistint que el món de l’altre s’acaba com si això fos novetat i haguéssim oblidat el seu mantra repetit diàriament, des de fa anys. I allà segueixen. Millorant o empitjorant a les enquestes, però actius en el maneig de la propaganda i defensant la democràcia com un bé extern que poc practiquen de portes endins.

El millor de l’estiu és que els escàndols saben a poc i el pitjor que els turistes en són més. L’èxit de la temporada tornarà a mesurar-se pel rècord de visitants mentre la seva indústria insistirà que la qualitat s’ha d’imposar a la quantitat. Així ho està fent des de fa mig segle, però el temps d’espera es redueix i la impaciència augmenta: les protestes de la ciutadania s’estenen i les seves necessitats es multipliquen, sense que ningú sàpiga com posar-li el cascavell a un altre gat tan incòmode com necessari, perquè les arques públiques també es nodreixen d’un impacte que serveix per millorar l’economia i reduir l’atur. Per una raó o una altra, aquesta amalgama de casos i coses acaba a la taula del ministre Fernando Grande-Marlaska Gómez (Bilbao, 26 de juliol de 1962).

Degà

Notícies relacionades

Focus aixeca el teló del seu 40è aniversari amb un nou rècord: 534.000 espectadors l’última temporada

El 40è aniversari de Focus porta una temporada teatral històrica: estrenes, grans retorns i més de 30 espectacles

El titular d’Interior és ja el degà dels qui han exercit el càrrec més ardent. Una odissea, si tenim en compte que en la seva dedicació no hi ha dia sense sorpresa ni nit sense trucada. Acostumat a la tensió constant que va conèixer com a magistrat, Grande-Marlaska encaixa els envits de l’oposició com ha hagut de fer-ho amb els del destí. D’arribar al CGPJ de la mà del PP a ser reprovat dues vegades per aquest partit. D’haver empresonat Arnaldo Otegi a conciliar amb Bildu. D’estrenar-se en la cartera negociant amb el Marroc solucions a la crisi migratòria a esquivar la penúltima i recuperar l’ordre a Ceuta, tancant la frontera de Melilla. De ser lleial al president del Govern a tenir sota la seva responsabilitat l’UCO, els informes de la qual tant alegren alguns jutges com contrarien Pedro Sánchez.

Davant tants fronts com té oberts, no és estrany que el ministre Grande-Marlaska s’hagi tatuat sapere aude.